Egòlatres

El Facebook permet que una persona pugui ser fan de si mateixa, admiradora pública de la seva ipseïtat. És el desig de notorietat dels egòlatres, d’aquells que viuen en una total autoreferència, que es fan propaganda i es riuen les seves gràcies tot esperant el reconeixement del públic. Això, que aquí és un joc telemàtic (el Facebook és una xarxa en la qual es troben les subjectivitats deleroses de ser reconegudes), en la realitat es dramatitza en aquells que estan convençuts que són imprescindibles, que la seva presència en el món és ineludible i que sense ells el caos es materialitza arreu. Són els que ploren quan perden el mirall que els feia somriure, fet miques davant la mirada dels estúpids que encara els adoren. Són els que, situats en una pretesa talaia bastida més enllà del bé i del mal, van impartint lliçons de conducta pronunciant frases fetes que són simples locucions i jutjant els que tan sols es preocupen de descriure els fets. Els que mai no s’equivoquen, els que es creuen superiors per ser militants d’una xarxa de sectaris, els que són incapaços de riure perquè han perdut l’atractiu i els queda un rictus amarg del qual brolla la bilis que porten anys conservant en llaunes de menyspreu. Els egòlatres moren sols, sense amics, abandonats per si mateixos en el riu llord de l’autosuficiència.

3 pensaments sobre “Egòlatres

  1. Retroenllaç: De crisis i de creixements (o decreixements) « Meditacions des de l’esfera

  2. Retroenllaç: Extimitats « Meditacions des de l’esfera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s