A la xarxa es troba la identitat, fragments esparsos de la vida recuperats amb un clic i unes senzilles cerques. Rostres que semblaven oblidats apareixen tot d’una a la interfície i truquen a la porta de la virtualitat amb tendres salutacions i missatges fixats en un mur de sentiments. És com reviure allò que una vegada s’esdevingué, en una escola fosca i abandonada en la qual vaig començar a construir el meu recorregut docent. Una escola amb capital humà, però sense implicació pressupostària. Una escola on vaig entrar a principis dels noranta i que va tancar amb l’arribada del nou segle per obra i caprici del propietari. Una escola en el barri de la Ribera on vaig explicar per primer cop Plató i Aristòtil, Kant i Hegel, on vaig aprendre els rudiments d’allò que anomenem ensenyar i on vaig ser docent, psicòleg, administratiu, advocat i vigilant. I on vaig deixar molts alumnes que avui recupero a través de la màgia del Facebook, un miracle 2.0 que uneix molts dobles virtuals d’aquells que van ser part de les meves preocupacions. Els recordo amb nostàlgia 2.0 des del programari social. La xarxa és la metàfora electrònica del món de la vida, el simulacre dels sentiments arrelats i compartits en el més pregon.
Meditacions des de l'esfera 
Gràcies a Facebook,i als comentaris d´alguns ex-alumnes,jo també m´he enterat,de com va acabar l´escola, i la sorpresa que us veu endur els profesors que tants anys havieu dedicat a ella.Havia sentit comentaris però no ho savia del cert.Sembla mentira que un director que volia donar una imatge tant correcte i seriosa als seus alumnes,tingués tant pocs escrúpols.Encara no entenc perquè s´havia d´assistir a una missa obligatoria pel seu sant….
Gràcies, Sandra, pel comentari.
Sí, tot va acabar molt malament, encara que per a mi això em va obrir altres portes molt més amples. Una època, però, inoblidable com a procés d’aprenentatge. Que lluny que es veuen ara ja, els 90!
Una abraçada!