Sí, podem, però hem de fer-ho

Està demostrat que aquells que generen un major optimisme són els que acaben guanyant, com hem pogut comprovar amb l’encertada campanya del demòcrata Barack Obama, que l’ha dut a convertir-se en el primer president negre dels Estats Units. Els seus missatges han contagiat els votants de la vigència del somni americà (oblidat en l’horrible mandat de Bush), de la voluntat com a motor del canvi (Yes, we can) i de l’esperança -concepte molt cristià i també blochià– com a nucli dels discursos. El llenguatge no es queda en la simple pronúncia de fonemes connexos sinó que, esperonat per la funció apel·lativa, genera un estat d’il·lusió i confiança i provoca que els ciutadans i les ciutadanes es mostrin entusiasmats davant un futur millor (encara no advingut, com el Regne de Crist) pel simple fet de la seducció retòrica. La paraula, com referia Gòrgias, “és un gran sobirà que amb un cos molt petit i totalment invisible realitza accions divines” (Elogi d’Hèlena). Obama ha estat hàbil amb el llenguatge i per això ha triomfat. Ha ofert al poble el necessari aliment utòpic que nodreix les ànimes mancades d’il·lusions, frustrades en el marasme de la crisi i la indiferència. Ara, emperò, toca pragmatisme, la topada amb la dura i àrdua realitat, la consciència que el paradís a la terra no es podrà construir malgrat les promeses. Esperem que Obama no pateixi el complex de Tartuf i que tingui la capacitat de transmutar les paraules en fets. Per ara només ha estat un gran candidat, segur i tranquil en els seus discursos i amb aquell tuf profètic que tant agrada als americans. Que el salt de l’oratòria a la facticitat no sigui traumàtic ni converteixi el president electe en un apòstol de l’engany, com tants polítics de les terres ibèriques.

Acabem tot esmentant un text de la Retòrica d’Aristòtil (avui estic filosòfic, després de tants dies de no bloguejar):

Es persuadeix mitjançant el caràcter quan el discurs té la característica de fer que l’orador sigui digne de creure: les persones honrades, en efecte, ens inspiren una confiança més gran i més ràpida tocant a tots els temes en general, mentre que ens inspiren una confiança total tocant a aquells temes que no són precisos, sinó ambigus. Cal, tanmateix, que aquesta confiança es produeixi en virtut del discurs, no pas per una actitud prèvia envers la manera de ser de l’orador. Per tant, no pot afirmar-se, com ho fan alguns tecnòlegs quan parlen de la tècnica, que l’honradesa d’aquell qui fa el discurs no contribueix de cap manera a la persuasió, sinó que es pot dir que el caràcter constitueix gairebé la prova més sobirana.

Aristòtil (1998): Retòrica. Traducció de Joan Leita. Barcelona: Edicions 62, 1356a.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s