Un nou primer de setembre amb el retorn a la feina, avui amb la primera sessió d’un nou curs de l‘ínclit Bob Swartz, de Boston a la Sagrera amb nous organitzadors gràfics i estratègies de pensament (no estàvem per gaires neurones avui). Sí, han estat moltes vacances, i ben aprofitades: tres dies a l’Expo, un cap de setmana a París i una setmana a Lanzarote, a més d’un descans blògic els darrers nou dies. No he estat absent, ja que he quedat aclaparat per la capacitat d’addicció de la xarxa social par excellence, Facebook, des de la qual es poden refer antigues relacions d’amistat o de coneixença. Des de blogaires cèlebres fins a polítics catalans amb ganes de fer campanya perpètua, però també exalumnes als quals havia perdut la pista o companys de feina delerosos de comunicar. És una bona forma de fer constar al món que existeixes i que encara no t’has perdut en l’abisme de l’inconegut. Amics que mai no havia vist i propostes agosarades a persones que no conec però que em transmeten bones sensacions. Campanyes a les quals em conviden amb la promesa de la independència o de la utopia, que al capdavall s’assemblen molt. Un amic que m’envia un missatge comentant que potser conec X i que podria establir alguna mena d’amistat telemàtica. Actualitzacions d’estat en les quals informo al món que estic prenent un gelat o que el cosmos ha perdut la seva harmonia, o fins i tot que estic fent dissabte. Llistes d’aplicacions amb la meva música, els meus escriptors i els meus llibres. Una teranyina d’humanitat des de la qual els dobles virtuals em saluden des dels seus caus freds, esperonats per impulsos elèctrics.
Meditacions des de l'esfera 