L’educació es troba davant d’un nou paradigma. Les propostes del govern espanyol sobre la imminent digitalització de les aules han servit per encetar un debat fecund en relació amb la integració definitiva de les TIC (i no pas testimonial, com fins ara) en els centres educatius. Com assenyala el sociòleg Manuel Castells en el vídeo (entrevista que aparegué ahir a TV3), els centres hauran de ser redissenyats perquè la transformació sigui efectiva, sense oblidar el canvi de mentalitat dels docents (cal reconèixer que un important percentatge tindria seriosos problemes per adaptar-s’hi). Ens trobem actualment amb una societat que utilitza amb freqüència les eines digitals i, paradoxalment, amb unes escoles ancorades en la cultura del guix, amb mestres dipositaris del saber i alumnes que han d’assimilar fil per randa allò que el mestre explica. El docent haurà d’entendre que no pot seguir en un reducte decimonònic sinó participar en els nous temps tot guiant els que han d’aprendre i aprenent amb ells. En una societat de xarxes el coneixement és col·lectiu, no existeix l’autoritat única, Aristòtil ja no és el Filòsof sinó que tots ho som d’alguna manera. No haurem de perdre, però, el contacte amb el món analògic, convertint el portàtil en un fi en si mateix: la idea clau és endinsar els actors de l’educació en la cultura digital conservant el llegat històric de la interacció concreta i material.
Meditacions des de l'esfera 
Fa un parell de mesos vaig llegir un llibre “el desconcert de l’educació”, no recordo l’autor ( crec que es dia Cardús), és un professor de la UPC. Crec que el llibre és un anàlisi fantàstic de tots els problemes que envolten l’educació, on ningú surt lliure de culpa. Els pares cedeixen la responsabilitat paterna i educadora a l’escola,i en realitat es desentenen del procés educatiu del nen, la societat no acaba d’estar d’acord amb les matèries que s’han d’ensenyar en l’escola, a la vegada que aquesta perd l’autoritat com a única font de coneixement davant les noves tecnologies. Podríem continuar mencionant altres problemes, com la pèrdua d’autoritat dels professors o la falta de perspectives, esperances i motivació dels alumnes davant una societat molt complicada ( ja sabem que sense motivació no hi ha moviment). Si vaig acabar els meus estudis i si he anat a la universitat va ser pels professors que vaig tindre, que van saber motivar-me per fer-ho.
Encara que aquestes idees i moltes altres estan recollides en el llibre mencionat, però no és gens interessant, crec jo, repetir com un lloro el que s’ha llegit; si no sempre ha de ser un inici per pensar i arribar més lluny. Personalment, en la meva humil opinió, crec que el problema de l’educació té una basant social i psicològica, especialment per no poder trobar un nou model que funcioni quan s’ha comprovat que els vells ja no donen resultats, encara que no es pot acceptar la tendència global de cada cop demanar menys esforç al alumne . Potser necessitem una escola reformada i adaptada als nous temps, però l’esforç i el respecte entre alumnes i cap als professors no es pot perdre.
Encara que és políticament molt incorrecte porta la contrària a una persona que en principi és un expert, i encara que la opció més prudent i més assenyada, en principi, seria callar, pensar que tindrà raó en les seves afirmacions i repetir-les i proclamar-les entre els amics com una veritat; jo demano permís per discrepar. Crec que el tema de les entrades de les noves tecnologies a les aules si és important però no ajuda en cap cas a la reducció del abandó escolar. Crec que els pares s’han de fer responsables de l’educació dels fills a l’escola, augmentar la comunicació entre pares i fills, cosa difícil amb les llargues jornades laborals, i recuperar l’esforç del alumne amb un gran suport i ajuda de l’escola. Pot semblar conservador dir que els alumnes s’han d’esforçar i que no és possible que els professor passin més estona en les sales de visita dels psicòlegs que en les aules i precisament això és una mostra del problema. Sense voler ser pessimista crec que el solucionar el problema que està en l’educació està entrenat en el terreny de l’utòpica ja que necessita de canvis socials i estructurals molt grans, recuperar coses del passat i afegir moltes coses pel futur.
No voldria acabar aquest comentari que s’ha transformat en una carta “ocupa” d’un espai que no és el meu sense dir que en la meva opinió la cultura no s’ha d’ensenyar com un conjunt de dades o informació allunyada dels sentiments i del que ens fa humans, crec que el tindre molts coneixements només es pot portar cap a dos camins, a ser un home humil davant la pròpia consciència de la ignorància i el desenvolupament de l’empatia al entendre millor la situació dels altres o en transformar-te en un imbècil arrogant. Crec que el tema de la crisi econòmica també és un problema d’actuar deshumanitzadament, la deshumanització del capitalisme, mola gent actuant de mala fe per enriquir-se, com els bancs donant crèdits a qui ja sabien que no pagarien per quedar-se els pisos etc…
Per cert Enric, el meu reconeixement i agraïment per la educació que ens vas donar, sé que no va ser fàcil, i gràcies per ensenyar-nos a pensar.
Si les escoles estan ancorades en la cultura del guix no és perquè molts docents no coneixen les noves tecnologies ni les noves metodologies, sinó perquè els centres educatius estan a anys llum de poder ser operatius en elles. Segurament hi ha certes diferències entre l’escola pública i la concertada, i entre un barri i una barriada.
Amic Enric,
De ben segur, que tenies el cap el nom d’un o més d’un docent, el qual pensa que ell passa de les TIC que ell està “per sobre”, jo també en conec uns quants, trobo que has estat molt diplomàtic amb ells (com sempre extremadament correcte en els teus escrits) doncs jo no ho seré tant aquests individus no només es despretigien a ells sinó que de retruc desprestigien també a la professió, i com a colofó perjudiquen les expectatives dels alumnes.
Ja n’estic fart d’aquest col.lectiu, avui he tingut un claustre molt dur,home!
Buffff sembla que m’esplaiat! Jajaja