Els comentaris són el millor invent dels blogs. Fan possible que l’ego de l’autor es relativitzi i que les seves opinions puguin ser discutides des de la perspectiva de l’usuari anònim. Sovint pugem a la talaia i creiem que som els millors del món, figures de la blogosfera i herois de la virtualitat, quan només som pols d’impulsos elèctrics que es perden en els arxius històrics que ningú no consultarà mai més.
Meditacions des de l'esfera 
Potser no som més que impulsos elèctrics, però des de la nostra talaia, a la que pujem cada dia, com els almuecins a cridar a l’oració, ens agrada saber , (sempre l’ego) que la gent pensa igual o disenteix de nosaltres. Jo tambè en el meu bloc, diverses vegades m’hi he queixat de la falta de comentaris.
ei! m’he permés d’agafar el teu post-it ja fa uns dies que en volia parlar, en Montilla que ers company de feina, veig que ja t’ha deixat un comentari, precisament ell en parlava i ho he aprofitat.
Els comentaris representen un dels elements que et fan lluitar pel blog dia a dia. Si ningú no diu res, et sents ignorat, però si bullen enmig de la cridòria blògica, aleshores vol dir que alguna cosa es mou, que suscites un cert interès, que generes capital social.
Pel que fa al post-it, Francesc, cap problema, és tot teu (de fet, l’he manllevat d’una altra web).
Gràcies per comentar, amics!
Hola, Enric i companyia: ja saps que sóc nova en això dels blogs. Per comentaris de dies anteriors, diré que l’Enric ha estat consultor meu a la UOC,i del seu curriculum vaig aterrar al seu blog. Hi faig una ullada sovint, doncs sempre hi aprenc alguna cosa. També per comentaris de dies anteriors, voldria dir als que entreu en aquest blog, que l’Enric és un bon mestre i una persona oberta i molt pacient. Fins ara, sempre que entro aquí hi he trobat coses interessants, coses que m’han fet pensar i apunts sobre conceptes que potser jo sola no em plantejaria. Per mi, aquest blog no té desperdici.
Una abraçada a tots i totes!
Moltes gràcies, Isabel, per les teves paraules! Saps que sempre ets benvinguda.
Retroenllaç: La fita que va ser « Meditacions des de l’esfera