Homenatge al discurs mític

La realitat posseeix un alè màgic. Les seves múltiples manifestacions són rèpliques d’un esdeveniment que tingué lloc en el moment primordial i que atorga sentit a la història. Estic escrivint aquesta entrada del meu blog perquè, en l’origen, algú escriví alguna cosa que ultrapassà el profà i s’envolà cap al sagrat. La immanència és un record de la transcendència, d’allò-més-important, del rerefons que il·lumina totes les nostres foscors. Però la transcendència s’esmuny i només ens resta la pols de les accions concretes, efímeres i vanes, que intenten imitar el paradigma però els és impossible atansar-s’hi. Lluitem per sacralitzar els instants, per aturar-los en l’esvoranc del rellotge malmès, baldament la fugacitat furta els goigs i els anihila en el pou de l’oblit. El mite és la nostàlgia del relat de l’origen, de la literatura en gestació. Però no hem deixat mai de ser un relat, una narració sempre inacabada de plors i somriures alenats per un lector còsmic.

A Mircea Eliade (1907 – 1986)

Els objectes del món exterior, tant, per altra banda, com els actes humans, no tenen valor intrínsec autònom. Un objecte o una acció adquireixen un valor i, d’aquesta forma, arriben a ser reals, perquè participen, d’una manera o una altra, en una realitat que les transcendeix. Una pedra, entre altres, arriba a ser sagrada -i, per tant, es troba instantàniament saturada d’ésser– pel fet que la seva forma participa d’un símbol determinat, o també perquè constitueix una hierofania, posseeix mana, commeora un acte mític, etc. L’objecte apareix llavors com un receptacle d’una força estranya que el diferencia del seu medi i li atorga sentit i valor. (El mite de l’etern retorn, 1).

Anuncis

2 pensaments sobre “Homenatge al discurs mític

  1. de fet, no hi ha res que tingui importància, ni tan sols nosaltres. Aquesta puta mania de considerar-nos quelcom més que la resta d’animals que sobreviuen pel planeta es el que ens fot; quan siguem conscients que en som un més, lleugerament més evolucionat en alguns aspectes, començarem a anar bé i deixarem de ser homínids.

  2. Efectivament, Francesc, hi ha molts animals dels dits irracionals (?) que demostren tenir molts més i millors sentiments que els humans (hi ha actualmet moltes proves científiques d’això), i també més sentit comú!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s