La vida

Des de diferents instàncies s’utilitza la idea de vida com a suport de l’argument, des de la interrupció de l’embaràs fins a l’eutanàsia. Es tracta d’un valor absolut que no pot ser arrabassat ni tan sols quan es troba en possibilitat, quan és un projecte no esdevingut. No sé què en pensaria l’Estagirita d’aquestes discussions, si s’avingués a aplicar-hi els conceptes de potència i acte. Els bisbes gosen afirmar que es protegeix més la vida de les bèsties que la dels nens (ells parlen de no-nascuts però inclouen en la campanya, de manera demagògica, la imatge d’un nen més aviat crescudet) i Benet XVI no s’està d’afirmar que els anticonceptius no són la solució per la pandèmia de la sida al continent africà, sinó que cal assajar noves formes d’enfocar la sexualitat (la que proposa és partidària de la vida o la consagració de l’ésser reprimit?). No podem ignorar les tendències humanes -massa humanes- de recerca del plaer que es troben a la base de la conducta en l’aspecte pulsional, ja que l’humà és un conflicte etern entre norma i desig, entre allò que les lleis convencionals ordenen (des de l’àmbit moral, social, jurídic o religiós) i allò que es deriva de la descàrrega energètica plaent. Des de la creença en una transcendència també és factible honorar el més ençà i lloar el goig sensible contingent. La vida és la realitat radical i ha de ser viscuda: tots hem de ser partícipis de l’esclat vitalista, llevat dels nous repressors que s’amaguen rere el sofisma.