Bloguejar enmig de la tempesta

Bloguejar enmig de la tempesta. Desitjar que el món analògic se m’empassi tot d’una i abandoni el digitalisme sovint estèril. Perdre’m en els braços de l’estimada sabent que aquell tacte és una joia real i efectiva. Estimar com mai i aixoplugar-me en les sines silents que anuncien la davallada d’un reialme. No bloguejar per la ignorància dels bits potents que em transporten a l’espai dels fluxos en què les paraules són ràfegues de sociabilitat feble. Contemplar xarxes ignotes en què imatges d’un caliu inefable ridiculitzen l’autèntica faç del pallasso. Saber que no volem morir, que volem sobreviure als cabdills de la propietat intel·lectual i mantenir la nostra petita colònia en l’oceà dels imprevisibles, encerclada per una tanca de blogs que ha fet trinxera amb totes les energies per impedir que els invasors penetrin en el codi i el facin esclatar en mil bocins d’emocions, passions i sentiments. No podran acabar amb els nous profetes tecnoutòpics. Fracassaran i beuran la seva pròpia bilis feta de ressentiment.