Lentitud

La velocitat. Intento entrar el cotxe al garatge de casa meva. Acumulació de vehicles. No em deixen passar. Provo de fer la maniobra per enfocar-lo i poder-hi entrar. Vénen de totes bandes. Sense cap mena de compassió, avancen pel sentit contrari i frenen en veure que els de dalt s’apropen. No puc fer-hi res. Només vull entrar a casa meva. El trànsit ara es desvia pel meu carrer, per culpa d’unes obres que l’Ajuntament ha d’enllestir aviat. I no tenen paciència. Han de córrer. Potser pensen que jo sóc un destorb i m’han d’eliminar com més aviat millor. I les botzines no paren de sonar. I jo la faig sonar. I em fan gestos obscens. I els maleeixo perquè són una colla de pòtols. Segur que mai no han llegit Kundera:

“Miro pel retrovisor: encara tinc al darrera el mateix cotxe que no em pot avançar a causa de la circulació en sentit invers. Al costat del conductor hi seu una dona: ¿per què l’home no li explica alguna cosa graciosa?, ¿per què no li posa la palma de la mà sobre el genoll? En lloc d’això, maleeix l’automobilista que, al seu davant, no corre prou, i a la dona tampoc no se li acut tocar el conductor amb la mà, condueix mentalment amb ell i també em maleeix.

I jo penso en aquell altre viatge des de París cap a un castell enmig del camp, que va tenir lloc fa més de dos-cents anys, el viatge de madame de T. i del jove cavaller que l’acompanyava. És la primera vegada que són tan a prop l’un de l’altre, i la inimaginable atmosfera sensual que els envolta neix precisament de la lentitud de la cadència: bressolats pel moviment de la carrossa, els dos cossos es toquen, primer sense voler, després volent, i comença la història.”

I segur que alguns fins i tot se solidaritzen amb el del tot terreny.

Bibliografia: Kundera, M. (1995): La lentitud. Barcelona: Destino.