Autodidactes

Vaig començar en el món de la xarxa l’any 1997. Treballava en un altre col·legi, al barri de la Ribera de Barcelona, un centre en el qual no hi havia ni el Commodore 64. Sempre m’havia interessat la informàtica, des de la meva primera màquina, l’any 1983 (amb casset i televisor), i havia sentit a parlar de les autopistes de la informació. Aquell mateix any 1997 vaig iniciar els estudis d’Humanitats a la UOC (una experiència que no oblidaré, ja que m’ha permès entendre la dinàmica dels processos virtuals d’ensenyament-aprenentatge, ara ja com a consultor) i començava a interessar-me per l’edició de pàgines web. Eren les primeres proves amb els cercadors (Altavista, Yahoo, WebCrawler…) i les primeres incursions en el correu electrònic, del qual em declaro addicte conscient (m’agrada col·leccionar comptes de correu). Consultes en webs, projectes Gutenberg diversos i moltes hores d’indagació en un món no corpori que es presentava davant meu com una promesa de llibertat. Eren èpoques d’ordinadors de sobretaula precaris i de CD en els quals no es podia enregistrar res, però oferien un gaudi difícil de comparar. La televisió i la seva programació horrible havien passat a la història, ja que la màquina interactiva mostrava una varietat insuperable de recursos i de possibilitats comunicatives i informacionals. No calia seure davant d’una pantalla hieràtica sinó d’una interfície versàtil capaç d’anticipar una realitat de matisos que enriquien l’intel·lecte, a desgrat de les barriades pudents que encara l’habiten. Arribaren les descàrregues, el vídeo i el programari social i la renovació dels vells dissenys amb vies noves d’expansió per la xarxa. I ja s’havia fet present la blogosfera, el conjunt de textos i d’enllaços compartits en perpètua harmonia amb l’esdevenir. Sense rebre una educació formal, havia adquirit una experiència única que em permetria caminar per la virtualitat amb pas segur, creant exemplars duradors i espècimens contingents, només pel plaer de l’assaig a fi d’entendre l’error. Internet s’ha convertit, també per a mi, en la república etèria dels autodidactes.

El post d’avui robotitzat amb fonètica castellana (gràcies, Marcús)

Per cert, com l’assaig dóna l’error, acabo de descobrir que l’invent també es pot utilitzar en català. Un altre dia el posarem en pràctica.