La revolta

Je me révolte, donc nous sommes (Albert Camus, L’homme révolté)

La revolta és l’esperit del poble a la recerca de la justícia. Agenollats davant el tirà han passat els anys, com lloses feixugues llançades des d’una talaia d’intransigència. La muntanya semblava àrdua i poderosa, però al capdavall s’ha revelat com polsim dissolt en decennis d’odi. El poble diu prou i surt al carrer, endut per la inèrcia d’un joc de dòmino amb peces daurades. Sap que és la seva oportunitat, que mai no tornarà a sotmetre’s a la figura grotesca, que el món és un joc de possibilitats i que el futur s’obre com una poncella. Arrisquen tota una vida per un bocí de llibertat, lluiten per la fita somiada, pel sentit íntim d’aquells versos que digueren un dia a cau d’orella mentre l’estimada, enjogassada, mostrava amb orgull la seva nuesa, tot desafiant les prohibicions atàviques, ordres antivida proferides per un profeta castrat. Saben que la mort no és res al costat de la promesa d’una pàtria alliberada, on cada ànima pugui preservar la seva independència (què hi ha de millor que ser independent, com a individu i en comunitat?) i els cossos recuperin l’estat plaent de les beceroles. La revolta no serà plena sense la vindicació de la propietat més sagrada, la corporeïtat, que ens situa al bell mig de la matèria i ens incorpora al delit sensual, la força del jo reviscolat que esdevé el sentit de la terra, maleint els mediocres titelles que ballen al so de l’esperpèntic ninot que antany proclamà la revolució i que ha fracassat per la seva egolatria insomne. Han de caure els que reten culte a la seva amorfa subjectivitat! Són deixalles cerebrals escampades per l’orbe que passegen l’estupidesa amb la impunitat de l’uniforme. Destruïm els tirans que maten el seu poble i l’ofeguen en un sangonós esclavatge!

Anuncis

El simulacre de democràcia

Ens van enganyar quan ens van dir que gaudíem d’un règim de llibertats, que seríem feliços en el si d’un sistema benèvol que ens acotxaria i ens oferiria suport davant els patiments de la vida social. Sobirania del poble, sarcasme dels autors obsolets que encara tenen el cap a la vella tirania dels drets de propietat intel·lectual, com si fos possible la propietat sobre els bits, petites criatures informacionals que no aprendran mai l’esclavatge. No ens és permès de posseir l’intangible, estols de paradigmes que volen en el cel intel·ligible dels nodes telemàtics. Ni tan sols les ministres de mentalitat estreta poden posar tanques al camp obert dels arxius d’extensions múltiples que naveguen sense por per les interioritats de l’impuls elèctric. Però volen desconnectar els dobles virtuals que s’entesten a intercanviar fitxers de so i de vídeo, metàfora de l’amistat universal, i desitgen anorrear la xarxa amb eufemismes com “economia sostenible”. Vostès sí que són insostenibles, governants de pa sucat amb oli que es deixen endur per una colla de sapastres, vostès, ignorants del nou model de societat que estem construint malgrat la seva presència ignominiosa en un poder que no controlen. Volen desconnectar els esperits lliures que malden per fer avançar aquest organisme viu i fins i tot volen fiscalitzar els continguts que consulten. Sí, vostès que s’omplen la boca amb els drets i després censuren els que volen exercir-los. Sí, vostès, apòstols del nou totalitarisme digital, podran fer fora de la xarxa aquell que gosi atemptar contra la sagrada propietat intel·lectual. On quedarà la llibertat d’expressió? On aniran a parar les veus discordants? Perdonin però no tenen ni idea. Per cert, els filòsofs ja estem acostumats a la seva aversió al pensament.

Involucionismo digital, la vergüenza de la democracia o el gobierno de Los Otros (gran post d’Enrique Dans)