El simulacre de democràcia

Ens van enganyar quan ens van dir que gaudíem d’un règim de llibertats, que seríem feliços en el si d’un sistema benèvol que ens acotxaria i ens oferiria suport davant els patiments de la vida social. Sobirania del poble, sarcasme dels autors obsolets que encara tenen el cap a la vella tirania dels drets de propietat intel·lectual, com si fos possible la propietat sobre els bits, petites criatures informacionals que no aprendran mai l’esclavatge. No ens és permès de posseir l’intangible, estols de paradigmes que volen en el cel intel·ligible dels nodes telemàtics. Ni tan sols les ministres de mentalitat estreta poden posar tanques al camp obert dels arxius d’extensions múltiples que naveguen sense por per les interioritats de l’impuls elèctric. Però volen desconnectar els dobles virtuals que s’entesten a intercanviar fitxers de so i de vídeo, metàfora de l’amistat universal, i desitgen anorrear la xarxa amb eufemismes com “economia sostenible”. Vostès sí que són insostenibles, governants de pa sucat amb oli que es deixen endur per una colla de sapastres, vostès, ignorants del nou model de societat que estem construint malgrat la seva presència ignominiosa en un poder que no controlen. Volen desconnectar els esperits lliures que malden per fer avançar aquest organisme viu i fins i tot volen fiscalitzar els continguts que consulten. Sí, vostès que s’omplen la boca amb els drets i després censuren els que volen exercir-los. Sí, vostès, apòstols del nou totalitarisme digital, podran fer fora de la xarxa aquell que gosi atemptar contra la sagrada propietat intel·lectual. On quedarà la llibertat d’expressió? On aniran a parar les veus discordants? Perdonin però no tenen ni idea. Per cert, els filòsofs ja estem acostumats a la seva aversió al pensament.

Involucionismo digital, la vergüenza de la democracia o el gobierno de Los Otros (gran post d’Enrique Dans)

Veritat i mentida en sentit extrapolític

Misteris del finançament. Andalusos que es reuneixen per parlar del tema a Catalunya. Misteris de la política i una solució que no provocarà consens perquè s’ha dinamitat la confiança. La solució rau en escampar la boira, fugir de l’Espanya egoista que només pensa en els solidaris cap endins, però no en els desheretats que des de la perifèria reclamen justícia, vilipendiats en l’espoli perquè mengin aquells que no dediquen prou hores a l’activitat productiva. Els ganduls han de pagar per llur accídia i no pas cobrar per la inacció. Els imaginatius sobreviuen, els que s’emboliquen en la ignorància militant fracassen, envoltats d’excrements fets de matèria analògica. La ministra pretecnològica no ha entès Manuel Castells i viu de la nostàlgia de l’ordre de l’època del control total. Sort que tenim un món virtual que no pot ser colonitzat pels enzes de l’Antic Règim. Internet és el teixit de les nostres vides i Espanya ha de convertir-se en Ex-panya.