Absències presents

He deixat el blog abandonat en les darreres setmanes, que han coincidit amb l’inici del curs a l’escola i del semestre a la UOC. La manca de temps no és excusa. Sí ho és la manca d’energia, com si la feina xuclés les forces que resten en els instants de pausa. Segueixo estimant el meu blog, el meu petit país virtual que governo amb independència i lliure opinió. Ha quedat com fossilitzat el meu darrer apunt, que glossava la perversió de la llibertat dels que empren el mot violant el seu sentit íntim i cobrint-lo de tirania. Reconec que va ser un últim alè llibertari abans del període de desídia, una concessió que m’he atorgat i que voldria no tornar a emprar. Em sap greu deixar d’escriure, fugir de les paraules com a excusa per penetrar en la vida i gaudir de les seves delícies. És que escriure no és viure apassionadament? És que les frases concatenades lliurades sense interessos crematístics no posseeixen un valor intrínsec? Potser l’edat i el pas inexorable del temps pertorben el desig de publicar com antany o potser és una crisi per la manca de reconeixement després de tant esforç. Bloguejar és parlar en silenci amb el món virtual mentre els ulls de silici contemplen la pila de bits amuntegats en un full transparent, interfície de sentiments que es cobreix de llàgrimes vessades per la líquida modernitat dels estúpids amants de l’efímer. He tornat, no sé per quant de temps. En la meva absència he reflexionat offline sobre el diví i l’humà. Tinc moltes coses per explicar. Deixaré que continuï el relat interromput d’una existència ofegada en la perplexitat.