Malmesos

Incerta poesia que em malmet en vida i em roba la inspiració estava convençut que un dia foradaria la consciència amb l’escalpel que disseca les ànimes crida amb tota la força i no troba resposta ni tan sols un breu bramul vaporós els udols de l’orgàstica fera lúbrica que humiteja els contorns del plaer guaita com cerca un motiu per abandonar-se als gossos que l’encalçaven adesiara roba el flux dels mortals i els ofereix un fragment d’ésser la carn eidètica que antany fruïa dels simis extàtics brunzit somort messiànica lluita una ocasió perduda per vomitar els posts d’un blog hipercalòric recordeu que la g blogueja i la c genera fetus 2.0 com la blocosfera que és un bloqueig de la llibertat que reivindicaven aquells que iniciaren el camí que altres han pervertit empreu la g genitals de torpitud extrema un dia tancaré la boca virtual per on surten les deixalles i els exabruptes i em tancaré en el cau físic d’on brollen els versos de la poesia certa.

Anuncis

Homenatge

En homenatge a Salvador Espriu, el nostre poeta:

Representació de titelles, el vell Tirèsias i la ceguesa del viure. Un espectacle hipnòtic, la lluita de tu, que esclates en el teu riure i em fas perdre en el laberint dels desigs metafísics, un camí perdut en la vall dels vençuts. La mort ressegueix l’hivern de Sepharad, els mots d’una llengua mil·lenària seran defensats malgrat el glaç que interposen els rígids seients episcopals, que no podran resistir la força dels que no obliden. El poeta no morirà mai, cantarem les seves estrofes en la gran rapsòdia global, la gran xarxa que es desplega ineluctablement en l’univers dels virtuals. Molts el volen anorrear, els ignorants de la dualitat entre Teseu i el Minotaure, els que han dimitit de la comprensió literària del món, els illetrats entaforats en un escó de supèrbia. No els ho permetrem: des de la nostra plaça pública ciberespacial combatrem els  enzes. Continuarem proclamant la veritat de la poesia contra els prosaics consumidors de deixalles efímeres, fragmentaris ineptes que viuen de la moda i del seu regne fal·laç.

Què és la veritat?
Qui sap si tu, tal volta tu
o també tu. Potser ningú.
Mentre vents llops baixen del ras
on regna dreta damunt glaç
la negra torre, mida, dit
il·limitat del que és finit,
la ratlla es torna just un punt,
i dins, colgat, el temps difunt.
No hi ha començ, repòs ni qui
venci l’esglai nu del camí.
Arc fosc, alçat ull de la nit:
al clos del buit, mai cap sentit.

SALVADOR ESPRIU: Setmana Santa

Antaviana, el blog organitzador

Salvador Espriu, a Lletra