Mil tres-cents quaranta-sis

A la meva dona i al gran equip d’Independents Units per Sant Fost

El passat diumenge es van celebrar les Eleccions Municipals, en una jornada que ha suposat per a molts una decepció per l’ascens de la dreta (i no tan sols de la “civilitzada”), però que per a mi va ser un dels moments més emotius de la meva vida. A Sant Fost de Campsentelles l’alcaldessa, Montserrat Sanmartí (Independents Units per Sant Fost), es presentava per primer cop, després de substituir Joan Gassó com a màxima autoritat local l’any 2008. Hi havia altres sis opcions, amb serioses possibilitats d’obtenir representació. En aquestes circumstàncies esdevé complicat intuir quin serà el desenllaç, atès que els suports poden variar d’una legislatura a una altra. Jo tenia clar que el meu partit guanyaria, després d’una intensa campanya trepitjant poble i de percebre bones vibracions en la gent, cansada de la crítica fàcil i anhelosa d’estabilitat i bon govern. Un altre partit independent, representant del populisme extrem i de la destrucció de l’adversari com a lema, atiava els fantasmes del passat a través de mentides interessades i d’una agressivitat poc habitual. Però la gent continuava mostrant-se satisfeta per l’obra realitzada i alhora desconfiava dels pessimistes de torn. Teníem la millor candidata, una dona oberta al diàleg, sincera i humil, amb un carisma que contagia els qui s’hi apropen, amb l’experiència de tres anys lluitant en temps de crisi i governant el vaixell amb eficàcia. I amb un equip extraordinari. Independents Units per Sant Fost ha estat durant la campanya un exemple de mobilització, de col·laboració ferma i de treball constant. La nostra gent ha contagiat il·lusió, optimisme, ganes de construir el futur, i això s’ha transmès a la població. Des dels més veterans fins als nouvinguts, tots han aportat energia positiva, amb una única fita: aconseguir la victòria a les eleccions. Hem presentat el programa, l’hem explicat, sense crítiques, parlant tan sols de projectes, de futur i de poble. El nostre eslògan ens ha ajudat molt: “Fem poble, fem Sant Fost!”, en el benentès que cal una acció decidida en el present que tingui continuïtat, ho estem fent i ens comprometem a seguir fent-ho.

No hem parat de treballar, des de la presentació de la candidata al gener, i la nostra feina ha tingut recompensa. La força de l’equip i la presència de l’alcaldessa ens ha permès aconseguir 1346 vots, amb un total de sis regidors, a un de la majoria absoluta i amb la següent formació política amb quatre regidors menys. L’èxit rotund d’un conjunt de persones que només pensen en Sant Fost i que no es troben empresonades pel sectarisme dels partits tradicionals. L’èxit d’homes i dones independents que, des de la llibertat, volen continuar generant sinergies i construint la història. Montserrat Sanmartí, la meva dona, ja n’ha esdevingut una peça clau.

Anuncis

Dependències

57638336El militant honora el Partit, sap que la seva és una veritat profunda, arrelada des de l’inici en uns estatuts incontrovertibles. El militant obeeix les ordres del Partit, baldament siguin absurdes i prometin el contrari d’allò que antany promulgaren. Escolta la veu del Líder i tremola d’emoció davant les seves proclames, articles de fe que foraden les consciències i s’imprimeixen en els enteniments febles. “El Partit és més important que les persones”, ressona en l’inconscient col·lectiu. “El Partit ha decidit Y, encara que ahir volia X. Hem d’estar preparats per no-A, encara que ahir defensàvem A”. Les barbes d’Aristòtil no poden resisitir els atemptats al principi de no-contradicció que els partidaris-sectaris perpetren sense vergonya. Se senten lliures i pensen que tots els valors de la bonhomia es reflecteixen en el discurs oficial, reguitzell de mots inarticulats que busquen prosèlits disposats a seguir acríticament la buidor en si. Opinen que la tolerància és un gran valor i castiguen les dissensions, el pecat de trencar la disciplina de Partit. Com pot equivocar-se el Partit si és l’encarnació de la Veritat Absoluta? Dir no als que tenen cura dels militants és l’assassinat del pare primordial. El pensament lliure és el motiu de la militància i paradoxalment la seva és la manifestació d’un nou esclavatge, la dependència pura de l’aparell, els que neden en l’abundància aprofitant-se dels pobres que militen per una il·lusió sincera, alienats en la podritud dels hipòcrites. El futur serà dels esperits lliures, individus que construiran un nou ordre polític i que seran triats sense la cotilla de les organitzacions sectàries. La democràcia serà la pàtria dels millors i no el paradís dels mediocres.

Inspirat per un gran article

El meu Netvibes