A la recerca del líder

Catalunya es troba òrfena de líders, de persones humils que ofereixin la seva vida al servei de la ciutadania, de gent senzilla capaç de sacrificar un temps molt valuós pel benestar col·lectiu. Necessitem un líder que pensi en la nació més que en el seu partit, que sàpiga donar ànims a la gent, un optimista de mena que converteixi l’esperança intel·ligida en la seva brúixola. No volem illetrats, prepotents ni irresponsables, els primers perquè no coneixen l’ànima catalana, els segons perquè llur fatxenderia no els permet entendre les necessitats dels qui més pateixen i els últims perquè posen en perill aquells dels quals es proclamen salvadors. Els sectaris han de desaparèixer de l’escena política (o és una utopia?), el primer són les persones (no ho proclamen tothora?). Doncs si això és cert, ja poden desmantellar els aparells partidistes i posar-se a buscar els més preparats. No ho faran, perquè no en saben i no els interessa. Han convertit la política en un ofici i malden per una perpetuació insana en el poder, però els electors passen factura, encara que només siguin uns pocs, ja que els altres s’han quedat a casa malalts d’apatia. No ens podem permetre el luxe de convertir l’abstenció en un esport nacional: hem de fer tots plegats que la participació política sigui la prioritat, que el compromís retorni i que la llibertat esdevingui senyora de la nostra conducta. Entre un tripartit en declivi i una CiU que treu profit dels demèrits d’altri (on són els mèrits propis?), el paisatge és desolador. Necessitem un líder que ens engresqui, que comuniqui idees amb sentit, que somrigui davant les consecucions i s’entristeixi amb les tragèdies, un humà capaç d’articular discursos per si mateix, sense un titellaire ocult que el faci ballar contínuament amb el pas canviat. I el necessitem urgentment si no volem rebre un país sense il·lusió, esmorteït, capcot i acomplexat.

Bloguejar o morir

Bloguejar o morir enmig de les tribulacions diàries que no s’aturen i que impedeixen la serenor d’un moment de reflexió vulgars tanques de vidre col·locades per frenar la inèrcia de la dèria filosòfica jo sóc un destí fet de ferralla amorfa suma de correccions i esmenes fetes a corre-cuita sobre papers massa opacs que ignoren el futur de bits  i la mort que a la cantonada juga i juga i no espera els atòmics que es descompondran per l’acció dels cucs dos punt zero humans massa humans idòlatres que antany jugaven amb les consciències i suara han estat anorreats per la nova intel·ligència col·lectiva dels transparents que comparteixen documents i frueixen per l’acció dels furtius marcadors socials que s’arrengleren amb les etiquetes benpensants de la folcsonomia guaita que elegants que van els nous apòstols de la virtualitat pensen que amb la seva omnipresència a les xarxes socials es guanyaran el cel quan tot està perdut perquè els vicis han devorat la closca i es disposen a xuclar el moll de l’os corruptes que no bloguegen i que només pensen a enriquir-se sense aturador polítics membres d’aparell de partit que ignoren la profunda estultícia de llurs mots el partidisme estèril aneuronal ha esdevingut el dogma dels nous sectaris.

NOTA: He tornat perquè la distància temporal del darrer post posava en perill la continuïtat d’aquest petit projecte. He tornat perquè no vull renunciar a les escadusseres satisfaccions de l’escriptura lliure, sense cotilla.