Retorn a les beceroles II


Ja gairebé no me’n recordo, de postejar en el meu blog, el meu quadern de vida que m’acompanya des de 2007. He estat molt enfeinat en els darrers mesos i no he tingut esma d’omplir el buit de l’espai d’administració blogaire. La procrastinació té altres viaranys i s’esmuny en el forat de les xarxes socials, caus de vida líquida. He tornat, espero que per quedar-me i reviscolar aquest petit enclavament virtual. I ho he fet endut per la nostàlgia, un sentiment que em persegueix des de fa temps i que és una constatació irrefutable del flux dels dies.

Fa exactament una setmana m’acompanyaven els meus companys i companyes de vida, generació de 1966, en una trobada de vells escolars que volia commemorar els 45 anys d’existència (en el meu cas, 44 i deu mesos). Un sopar a Badalona, tot recordant les velles històries viscudes al Badalonès, els viatges, els professors que ens feien la vida impossible i els que sempre enyorarem, les anècdotes, les bretolades infantils (i adolescents…), els enamoraments (que n’hi van haver, i molts!) i les aventures d’uns éssers plens de vida que encara avui senten la joventut a les venes. Retorn a aquells projectes que érem, persones que lluitaven per conquerir el futur, encara no contaminades per la rutina inautèntica dels dies sempre iguals. Em vaig commoure quan vaig tornar a veure aquells rostres de mitjana edat, alguns perduts en el record des d’EGB, que sorprenentment encara mantenien les faccions infantils: la fotografia de la ment esdevenia un calc en la presència física. Mefistòfil els havia visitat i els havia lliurat la joventut eterna. Abraçades i complicitats amb la joia continguda de saber que la trobada havia de ser breu, prou efímera com per desitjar-ne una altra amb la celebració del mig segle.

Retorn a les beceroles (2007)

Anuncis

Temps

87220372

Temps per romandre amb tu i acaronar el cel de les teves carícies. Temps per saber que hi ha un bocí de tendresa enmig del combat. Temps per posseir la teva mirada i retre homenatge als ulls que contemplen el paradís. Temps per discutir sobre el ver i el fals amb la mare Filosofia. Temps per escriure i deixar les empremtes blògiques en la foscor de silici. Temps per ser en el marc de l’esdevenir ferotge que usurpa les hores al caminant. Temps per saber que el treball no és l’única ocupació de l’humà, sinó l’excusa per no ser autèntics. Temps per aturar-me un instant i recapitular sobre els episodis ardus de la vida. Temps per recordar aquells que ja no recorden, herois del món que un cop foren invencibles. Temps per als visitants circumstancials que s’adrecen al cosmos noètic de les xarxes socials. Temps per redactar un paràgraf qualsevol que ningú no llegirà.