Braus

Finalment, la ILP (aquesta sí!) ha prosperat i el Parlament de Catalunya (recordem-ho, allà on rau el poder legislatiu en el nostre país) ha aprovat l’abolició de les curses de braus, amb els vots d’ERC i ICV favorables a l’abolició, els de CiU majoritàriament favorables i els del PSC majoritàriament desfavorables (Montilla ha manifestat el sentit del seu vot). PP i C’s han votat en bloc en contra. Hem assistit a una votació emocionant, ja que els dos grans partits catalans tenien llibertat de vot i podien decantar el resultat cap a una banda o altra. Hem vist la satisfacció dels grups antitaurins, amb abraçades i llàgrimes d’emoció, i la decepció dels protaurins, molts dels quals veuen com el seu negoci se’n va en orris. Faig un seguit de consideracions sobre el tema:

  1. Les curses de braus constitueixen un espectacle en el qual es promou la tortura i la mort d’animals.
  2. Aquesta promoció de la tortura i la mort es realitza davant d’un públic nombrós, tot emfasitzant la seva morbositat.
  3. La tortura i la mort exercides per l’ésser humà formen part del seu vessant irracional.
  4. Es tracta d’una tradició: res no converteix una tradició, pel simple fet de ser-ho, en obligatòria per a les generacions successives. Els sacrificis humans també eren tradicions.
  5. Exercir un treball en el qual es practica la tortura gratuïta i la mort no és lícit moralment.
  6. Els parlaments són cambres legislatives que representen el poble, per la qual cosa les decisions dels representants han de ser respectades (hi ha gent que no ho entén, això). La decisió final prové d’una Iniciativa Legislativa Popular que ha comptat amb 180000 signatures.
  7. Prohibir la tortura gratuïta i la mort dels braus no és oposar-se a la llibertat, sinó un exercici il·lustrat de seny i raó.

El PP (¿algú mínimament assenyat encara pot dubtar del seu anticatalanisme visceral?) ja ha amenaçat que tirarà enrere la prohibició des del Congrés de Diputats i fins i tot s’ha parlat de denunciar-ho davant del Tribunal Constitucional. Li han agafat gust: les conseqüències de la sentència ens han afeblit però, tot i així, el fet és que avui em sento orgullós del meu Parlament. Ja era hora.

Us enllaço un text molt recomanable de la Il·lustració espanyola.

Accés al podcast (veu: Enric Gil):

Un home bo

Al meu estimat tiet Armand

Ens has deixat i em costa entendre el món sense tu. Imatges de la infantesa em vénen al cap i em dibuixen el teu somrís i la teva mirada sincera. Eres i seràs sempre el tiet. Vaig ser el teu fillol i em vas donar tota la tendresa en una època en què el franquisme moria i els aires de llibertat esclarien els núvols tirànics. No vaig notar mai en la teva veu irònica un bri d’hipocresia: eres la sinceritat personificada, la discussió crítica sobre política, d’un nacionalisme d’esquerres que oscil·lava entre molt nacionalista i molt d’esquerres i que a voltes dubtava sobre la pertinença o no a unes sigles determinades. Odiaves el sectarisme i eres fidel a la veritat, des de l’honestedat de l’art i dels colors de les teves aquarel·les i dibuixos. Sempre has estat a casa: és el que tenen els artistes, que són presents amb aquella mena d’eternitat que ofereix la materialitat decorativa de la llar. Ens regalaves sempre un dibuix per Nadal: paisatges de Catalunya, natures mortes, marines…, sempre amb aquell toc d’elegància i de personalitat única. La teva mentalitat era oberta, de tarannà dialogant, fugint de la timidesa que ens fa més petits. Fa uns anys va morir la teva dona i des de llavors afirmaves, sentenciós, que “la vida és una estafa”, enunciat apodíctic que el passat dilluns es va veure reafirmat. La vida ens obre a l’esperança del futur, al projecte culminat, que al capdavall és malmès per la dalla traïdora. Somiem amb un món millor i la nostra petita realitat s’escapça per la temeritat dels instants caducats. Avui t’hem dit adéu i jo encara no puc entendre el món sense tu.

Morir als vint-i-sis

jark4

Deixar el món amb vint-i-sis anys, en plena joventut. La fortalesa d’un esportista que sembla infinita, a punt per devorar el món a passes gegantines. Déu de vacances, com quan mor un infant (la més trista de les desaparicions, ordida per un geni maligne que malda per trencar l’equilibri d’un món ja fràgil). Deixar el món de sobte, avisant per un fil telefònic a l’estimada que serà una mare trista. Deixar el món amb totes les històries per escriure, amb el llibre de l’existència tot just obert, caràcters esparsos d’indefinida seqüència. Un cor que deixa de bategar i que aboca el dissortat a l’anihilació, a la destrucció que Parmènides creia impossible. Massa esforços o manca de previsió mèdica: la medicina encara no és disciplina d’endevins i els esportistes semblen soldats d’una facció especial dotada de poders sobrehumans. La gran salut de Nietzsche no existeix i va ser un gran sarcasme pronunciada per l’artista tràgic. Viviu i deixeu-vos d’històries, que aquesta travessia porta sorpresa i en qualsevol moment ens deixa sense navili, com a nàufrags perduts en l’oceà de la desesperança.