Retorn a les beceroles II


Ja gairebé no me’n recordo, de postejar en el meu blog, el meu quadern de vida que m’acompanya des de 2007. He estat molt enfeinat en els darrers mesos i no he tingut esma d’omplir el buit de l’espai d’administració blogaire. La procrastinació té altres viaranys i s’esmuny en el forat de les xarxes socials, caus de vida líquida. He tornat, espero que per quedar-me i reviscolar aquest petit enclavament virtual. I ho he fet endut per la nostàlgia, un sentiment que em persegueix des de fa temps i que és una constatació irrefutable del flux dels dies.

Fa exactament una setmana m’acompanyaven els meus companys i companyes de vida, generació de 1966, en una trobada de vells escolars que volia commemorar els 45 anys d’existència (en el meu cas, 44 i deu mesos). Un sopar a Badalona, tot recordant les velles històries viscudes al Badalonès, els viatges, els professors que ens feien la vida impossible i els que sempre enyorarem, les anècdotes, les bretolades infantils (i adolescents…), els enamoraments (que n’hi van haver, i molts!) i les aventures d’uns éssers plens de vida que encara avui senten la joventut a les venes. Retorn a aquells projectes que érem, persones que lluitaven per conquerir el futur, encara no contaminades per la rutina inautèntica dels dies sempre iguals. Em vaig commoure quan vaig tornar a veure aquells rostres de mitjana edat, alguns perduts en el record des d’EGB, que sorprenentment encara mantenien les faccions infantils: la fotografia de la ment esdevenia un calc en la presència física. Mefistòfil els havia visitat i els havia lliurat la joventut eterna. Abraçades i complicitats amb la joia continguda de saber que la trobada havia de ser breu, prou efímera com per desitjar-ne una altra amb la celebració del mig segle.

Retorn a les beceroles (2007)

Anuncis

Morir als vint-i-sis

jark4

Deixar el món amb vint-i-sis anys, en plena joventut. La fortalesa d’un esportista que sembla infinita, a punt per devorar el món a passes gegantines. Déu de vacances, com quan mor un infant (la més trista de les desaparicions, ordida per un geni maligne que malda per trencar l’equilibri d’un món ja fràgil). Deixar el món de sobte, avisant per un fil telefònic a l’estimada que serà una mare trista. Deixar el món amb totes les històries per escriure, amb el llibre de l’existència tot just obert, caràcters esparsos d’indefinida seqüència. Un cor que deixa de bategar i que aboca el dissortat a l’anihilació, a la destrucció que Parmènides creia impossible. Massa esforços o manca de previsió mèdica: la medicina encara no és disciplina d’endevins i els esportistes semblen soldats d’una facció especial dotada de poders sobrehumans. La gran salut de Nietzsche no existeix i va ser un gran sarcasme pronunciada per l’artista tràgic. Viviu i deixeu-vos d’històries, que aquesta travessia porta sorpresa i en qualsevol moment ens deixa sense navili, com a nàufrags perduts en l’oceà de la desesperança.