La revolta

Je me révolte, donc nous sommes (Albert Camus, L’homme révolté)

La revolta és l’esperit del poble a la recerca de la justícia. Agenollats davant el tirà han passat els anys, com lloses feixugues llançades des d’una talaia d’intransigència. La muntanya semblava àrdua i poderosa, però al capdavall s’ha revelat com polsim dissolt en decennis d’odi. El poble diu prou i surt al carrer, endut per la inèrcia d’un joc de dòmino amb peces daurades. Sap que és la seva oportunitat, que mai no tornarà a sotmetre’s a la figura grotesca, que el món és un joc de possibilitats i que el futur s’obre com una poncella. Arrisquen tota una vida per un bocí de llibertat, lluiten per la fita somiada, pel sentit íntim d’aquells versos que digueren un dia a cau d’orella mentre l’estimada, enjogassada, mostrava amb orgull la seva nuesa, tot desafiant les prohibicions atàviques, ordres antivida proferides per un profeta castrat. Saben que la mort no és res al costat de la promesa d’una pàtria alliberada, on cada ànima pugui preservar la seva independència (què hi ha de millor que ser independent, com a individu i en comunitat?) i els cossos recuperin l’estat plaent de les beceroles. La revolta no serà plena sense la vindicació de la propietat més sagrada, la corporeïtat, que ens situa al bell mig de la matèria i ens incorpora al delit sensual, la força del jo reviscolat que esdevé el sentit de la terra, maleint els mediocres titelles que ballen al so de l’esperpèntic ninot que antany proclamà la revolució i que ha fracassat per la seva egolatria insomne. Han de caure els que reten culte a la seva amorfa subjectivitat! Són deixalles cerebrals escampades per l’orbe que passegen l’estupidesa amb la impunitat de l’uniforme. Destruïm els tirans que maten el seu poble i l’ofeguen en un sangonós esclavatge!

Anuncis

Consistències

Plou, i el món sembla no tenir consistència. El descans és la reflexió autèntica del savi, l’evasió cap a universos inerts i astres ingràvids. Envejo la gravidesa de les nines que floreixen com cabdells d’escuma. Volant cap a nodes inconeguts he tingut el gust de conèixer els llaços socials febles de què parlen els sociòlegs. Piulant he trobat els virtuals que cerquen la utopia, convençuts que el món físic esdevindrà molt aviat una còpia de la rauxa binària. Però la matèria es resisteix i el seu demiürg no permet la destrucció del conservadorisme atòmic. Massa humans adoren els espais sincrònics i estimen malenconiosament el contacte cara a cara. I no volen la conquesta dels virtuals, enamorats dels hashtags que circumden la piuladissa global, com si una tendència en el petit univers tuit hagués d’esdevenir letal per als apòstols del nihilisme físic. Els habitants del món-1 popperià es refugien en l’estupidesa televisiva i es deixen endur pel dèficit cerebral de certes princeses d’un poble que no és el nostre. Perquè nosaltres tenim l’intel·lecte, com un món eidètic des del qual contemplem l’esfera parmenídia, i no permetrem que ens entabanin amb subproductes generats per desgraciats que estimen la xifra d’audiència i han dimitit del tresor de la creativitat. Plou, i el món sembla no tenir consistència, almenys de moment.

A les properes eleccions, és el moment de prendre la gran decisió. No et quedis a casa, #votaindependencia

Un nou començament

La manifestació d’ahir dissabte 10 de juliol s’anunciava massiva. El grau de desencís de bona part de la ciutadania havia arribat al seu punt culminant, atiat per la provocació de la publicació de tota la sentència del TC el passat divendres, com dient “Ustedes no saben con quién están hablando”. La fatxenderia de la institució ha arribat al paroxisme i el poble català ha dit “prou” amb rotunditat i fermesa. Més d’un milió de persones han omplert els carrers de Barcelona amb crits a favor de la independència i de la condició de Catalunya com a nació. Joves i grans, homes i dones, rics i pobres, de dretes i esquerres, gent compromesa amb la nació s’ha donat la mà per fer sentir la veu d’un país maltractat, injustament castigat per un Estat que es dedica a l’espoli permanent i que alhora demana amor tot exercint l’odi. L’única nació jurídica ha de ser l’espanyola, Catalunya és una simple peculiaritat (l’anomenarem com a molt “nacionalitat” però que no pretenguin excedir-se). Fins i tot es discuteix un model exemplar de convivència educativa com és la immersió lingüística a les aules: amb la sentència, s’obre el camí a la separació per raó de llengua, al gueto lingüístic. El nostre alumnat acadèmicament s’expressa en català, amb tota normalitat, i al pati canvia de llengua, també de forma normal. I estudien llengua castellana i són més o menys competents, com en les altres matèries. Model de convivència que vol trencar un tribunal il·legítim per bé que legal. L’única opció, doncs, davant això és replantejar-nos molt seriosament si cal observar una llei injusta. La resposta ètica és molt clara: desobediència civil davant la injustícia. Per això els nostres polítics haurien d’intentar canalitzar l’energia de la manifestació en un canvi real. Dubto molt que ho facin. Tots ells, instal·lats en llur sectarisme vergonyós, pensaran només en els vots i bandejaran l’interès general. Cal un canvi polític profund, que estigui a l’alçada de la lliçó ciutadana, per això cal un canvi de polítics, una nova generació que no tingui por de prendre decisions, fins i tot les més dràstiques. Llavors estarem a les beceroles d’una nova època.

La llar és a prop

Anem fent camí. Hem estat un poble acomplexat, agenollat i menystingut. No ens han deixat ser, ens han fet creure que havíem d’estar sota un domini únic fins a la fi dels temps, però hem gosat dir no a la dependència d’un règim d’espoliació permanent, capitanejat pels lladres d’identitats. Han negat la nostra llengua, hem estat empresonats, han escrit la llei adaptant-la al seu estil i ens han volgut anorrear. Però no han pogut. Som un país petit que mai no es rendirà. Ja no. La paciència ha arribat a un límit. Avui ja són 167 municipis i demà seran molts més. No callarem perquè ningú no pot silenciar la veu dels que mostren llurs drets a cara descoberta i van sumant voluntats per la causa de la independència. Cada dia més, fins i tot aquells que parlen una altra llengua, fins i tot aquells nouvinguts que comprenen que no hi ha justícia sense llibertat, fins i tot aquells que antany comprenien Espanya i ara han deixat d’entendre-la per culpa del seu odi estrany a la nostra llar. S’ha acabat el joc i la befa contínua. La utopia es fa camí, lentament el possible esdevé real. La llar és més a prop.