Retorn a les beceroles II


Ja gairebé no me’n recordo, de postejar en el meu blog, el meu quadern de vida que m’acompanya des de 2007. He estat molt enfeinat en els darrers mesos i no he tingut esma d’omplir el buit de l’espai d’administració blogaire. La procrastinació té altres viaranys i s’esmuny en el forat de les xarxes socials, caus de vida líquida. He tornat, espero que per quedar-me i reviscolar aquest petit enclavament virtual. I ho he fet endut per la nostàlgia, un sentiment que em persegueix des de fa temps i que és una constatació irrefutable del flux dels dies.

Fa exactament una setmana m’acompanyaven els meus companys i companyes de vida, generació de 1966, en una trobada de vells escolars que volia commemorar els 45 anys d’existència (en el meu cas, 44 i deu mesos). Un sopar a Badalona, tot recordant les velles històries viscudes al Badalonès, els viatges, els professors que ens feien la vida impossible i els que sempre enyorarem, les anècdotes, les bretolades infantils (i adolescents…), els enamoraments (que n’hi van haver, i molts!) i les aventures d’uns éssers plens de vida que encara avui senten la joventut a les venes. Retorn a aquells projectes que érem, persones que lluitaven per conquerir el futur, encara no contaminades per la rutina inautèntica dels dies sempre iguals. Em vaig commoure quan vaig tornar a veure aquells rostres de mitjana edat, alguns perduts en el record des d’EGB, que sorprenentment encara mantenien les faccions infantils: la fotografia de la ment esdevenia un calc en la presència física. Mefistòfil els havia visitat i els havia lliurat la joventut eterna. Abraçades i complicitats amb la joia continguda de saber que la trobada havia de ser breu, prou efímera com per desitjar-ne una altra amb la celebració del mig segle.

Retorn a les beceroles (2007)

Anuncis

Igualtat?

Aquesta tarda he assistit, amb algunes companyes de la meva escola, a la concentració de l’escola concertada que, sota el lema “No a la discriminació”, protestava per les retallades aprovades pel Govern de la Generalitat (màxim responsable en aquest cas concret), que afecten, no tan sols els centres públics, sinó també els que es troben en règim de concert. És ben coneguda la situació de les nostres escoles, en les quals treballem més hores que la pública amb un sou inferior i ens hem d’espavilar per assolir els objectius amb uns mitjans sovint insuficients. Cal recordar que també som treballadors i, per tant, tenim uns drets que han de ser respectats, fet sovint ignorat per uns polítics que estimen la doble moral (conec uns quants als quals se’ls omple la boca parlant de la pública i porten els fills a la privada). Faig constar que sóc un defensor de l’escola pública i gratuïta i que no reivindico cap dels privilegis de què gaudeixen els funcionaris (han superat unes oposicions, ho sé), però sí que exigeixo un respecte cap a la nostra tasca i una conducta decent per part de les autoritats que ens (mal)governen des de la Generalitat.

Periodisme digital i escola

Avui hem assistit a les Jornades de Periodisme Digital a l’Escola, amb una primera part de ponències i una segona, a la tarda, dedicada a compartir experiències en l’àmbit dels blogs, la ràdio i la televisió. Ha tingut lloc a l’IES Menéndez Pelayo de Barcelona i tindrà continuació demà a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. El matí ha estat especialment fecund pels intercanvis de punts de vista dels ponents sobre el periodisme en l’actualitat i el rerefons del món escolar. Ha estat interessant, tot i que potser en alguns moments s’ha prioritzat la reflexió elevada sobre el periodisme en si i poc la influència en els centres educatius. Vicent Partal, com a lligam entre el món periodístic digital i les escoles en xarxa, ha moderat les diferents intervencions. Després de la presentació, amb el mateix Partal, Vicent Sanchis i Jaume Graells, s’ha encetat el col·loqui inaugural de la mà d’Imma Tubella, rectora de la UOC, i el sociòleg Salvador Cardús. Tubella ha emfasitzat que escola i mitjans ja no són dues coses diferents, sinó que s’interrelacionen a partir de l’ús de les TIC i sobretot de l’esclat d’internet. És destacable el canvi cultural que s’ha donat en els joves, fins al punt que ens trobem en una revolució imparable, amb un ús intensiu de les noves eines i la constatació que l’educació pot nodrir-se d’aquests avenços: el creixement dels estudis online de primària i secundària als Estats Units en pot ser una mostra. Les TIC estan molt bé, ha afirmat Cardús, però cal veure si ens permeten sumar en relació amb les velles habilitats. Les destreses clàssiques no s’han de perdre pel fet que ara tot estigui governat per les anomenades noves tecnologies. Parafrasejant Rabelais, per al qual “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima”, ha volgut destacar que no millorarem si l’ús de les tecnologies és tan sols un pretext per amagar la buidor intel·lectual. Jo diria que cal una reivindicació de l’humanisme en aquest marc d’internet i el seu ús a les aules. Internet, ha seguit el sociòleg -brillant com sempre-, proposa l’horitzontalitat i fragmenta l’experiència (em recorda al discurs postmodern del blog com a conjunt de fragments), però l’educació necessita construir-se a través de la verticalitat (la presència de l’autoritat, que permet discernir entre opcions diverses a fi de trobar la millor). L’igualitarisme empobridor no ens serveix, la dictadura de l’opinió esdevé la desaparició del criteri. Cardús ha reivindicat la figura del mestre, que s’ofereix com a model als estudiants, i no la de l’entrenador, simple acompanyant sense substància. M’ha semblat llegir entre línies una crítica als corrents que parlen del docent com a facilitador i guia de l’aprenentatge: la tasca del consultor de la UOC no permet la classe magistral, però sí la tutorització contínua i l’assessorament en continguts i destreses perquè l’estudiant no se senti sol i pugui progressar en el seu aprenentatge, que al capdavall és el que volem. En un entorn presencial, però, sí hem de lloar la classe magistral, sovint menystinguda però necessària per posar ordre en un món de discursos efímers (el punt de vista és meu). El mestre i el professor han de tornar a ser els referents, les figures que han de dur a l’excel·lència.