Dia Mundial de la Filosofia

Els filòsofs de totes les èpoques han partit d’una mancança per construir el seu pensament, una absència de sentit que calia emplenar amb mots, àtoms primigenis d’un desplegament conceptual portentós a la recerca del ver, el bell i el bo, les grans aspiracions de la canya pensant moguda pel vent que desitjava posseir el saber amb follia gnoseològica, tot esperant la manifestació pristina de les formes immutables i necessàries. Pel camí es van perdre les il·lusions de l’esfera parmenídia, però va romandre l’actitud interrogativa, la capacitat d’admirar-se davant allò que esdevé, una pulsió filosofant que no hem de perdre mai si volem continuar sent humans… massa humans.

L’home és una canya, la més feble de la natura, però és una canya pensant. No cal que l’univers sencer s’armi per aixafar-lo: un vapor, una gota d’aigua, basten per matar-lo. Però, encara que l’univers l’esclafés, l’home seria encara més noble que el qui el mata, perquè sap que mor, i l’univers no sap res de l’avantatge que té sobre ell. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament.

Blaise Pascal: Pensaments

Dia Mundial, de què?

Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de la Filosofia, a fi de recordar que existeix una disciplina que pretén discutir l’ésser humà des dels fonaments, un saber que interroga i s’atipa de fer preguntes amb la consciència certa de la dificultat (serà impossibilitat?) de trobar-ne les respostes. Avui s’ha celebrat i només els filòsofs (tots?) se n’han assabentat. Els dies mundials serveixen per portar a l’actualitat qüestions que, en cas contrari, serien oblidades sense miraments. Ara bé, què diantre és això del qual avui s’ha celebrat el Dia Mundial? La seva condició eterna és qüestionar-se, etzibar la pregunta “què és?” amb la intenció de fer sentit una veu que gosi respondre. Els grans pensadors han respost que es tracta d’una ciència suprema de les primeres causes i els primers principis,un sistema de la naturalesa humana, un intent de raonar els dogmes teològics, una praxi per justificar la revolta davant les desigualtats, una epistemologia de la ciència, una anàlisi formal del llenguatge, una afirmació de la vida per part dels esperits lliures… El que resta és un buit sonor, una veu que de lluny proclama l’amor a la saviesa però que només escolten els més vells, els que van assistir a la cremació dels principis més autèntics (“algun cop han existit?” -pregunta el postmodern maliciós). La filosofia és ara la líquida presència de discursos incommensurables, de fragments blogocèntrics que atien el foc de l’esperit humà amb lleus bufades de veu que no poden pronunciar l’universal perquè aquest s’ha esclerotitzat davant la tirania del singular. Mirem de ressuscitar el sentit primigeni de la filosofia! Mirem de desitjar com no ho hem fet mai, d’estimar el saber com bojos enamorats de l’etern!  Denn ich liebe dich, o Ewigkeit! (1)

(1) Amb el permís, des de les alçades hiperbòries, del gran Nietzsche.

Salvem la Filosofia, ara!