Sincerament

Sense tu la vida és un fluir absurd, superar moments idèntics que es van succeint com el corrent d’un riu. No veig enlloc el sil·logisme que engendrà la nostra conclusió, entenc que el nostre vincle és la suma irracional dels instints que jeuen a la terra nodridora, la dona que ens alletà i que produí la presència de la carn que ens omple. Els ulls color diví m’esguarden altius i m’ensenyen que la promesa de felicitat ha culminat a la nostra llar, la pàtria idèntica que ens ha vist créixer i construir un habitacle d’esperances. Mentre els altres divulguen presumptes dogmes i publiciten llur egolatria, tu segueixes essent tu, senzilla i profunda, la transparent i sincera llibertat del cos que és l’única realitat davant els somnis espirituals, l’espirituosa ebrietat dels cretins.

Inoblidables

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com ja sabeu els que visiteu el meu blog o tafanegeu el meu estat a les xarxes socials, sóc un fanàtic de la música de Supertramp, i des de fa molt de temps (recordo quan el meu germà em va regalar l’LP de Breakfast in America l’any 1979: jo era un preadolescent). Els seus ritmes i melodies m’han acompanyat al llarg de la vida i espero que no em deixin mai. La veu aguda i penetrant de Hodgson i el piano de Davies han marcat la meva travessia existencial. Per això, amb la inestimable col·laboració de la família (també fans de la banda) i d’uns grans amics, vam pensar que una bona forma de passar el cap de setmana podia ser anar a Carcassona a veure Supertramp en el penúltim concert de la segona part de la gira d’aniversari (1970-2010), que els ha dut per terres canadenques i franceses.

No vull entrar en l’estèril polèmica sobre la conveniència d’interpretar cançons de Hodgson o no (polèmica que ha donat lloc a certes conductes properes al talibanisme, dit sigui de passada): penso que, com Carcassona, la música de Supertramp és Patrimoni de la Humanitat i, per tant, tots n’hem de ser beneficiaris. He de reconèixer que, quan em vaig assabentar que la Cité era l’escenari del concert del meu grup favorit, va esdevenir un argument a favor per assistir-hi i gaudir-ne.

Sobre el concert, és probable que es tracti del millor de tots els que he vist. Havia llegit algunes crítiques, gràcies a l’excel·lent The logical web, sobre l’estada al Canadà que parlaven de massa freds i de notar massa l’absència de Roger (els crítics ignoren que aquest va abandonar el grup l’any 1983 i que Davies i els seus companys han fet altres coses abans d’aquesta gira, algunes força remarcables). Sempre he estat un gran admirador de Hodgson, que té una veu bellíssima, però també de Rick Davies, un pianista espectacular amb el qual potser no s’ha fet massa justícia, i de John Helliwell, gran animador i saxofonista de primer nivell. El set list del concert, idèntic al de Barcelona, però interpretat de manera diferent, amb més alegria, amb gran professionalitat i extraordinària tècnica (qui deia que no hi ha música dolenta sinó músics dolents?). El recinte, amb unes 3000-4000 persones, era ple, i els assistents, des del primer moment, es van fondre amb les extasiants notes dels instruments que sonaven divines en aquella nit estiuenca. El mestre de l’espectacle va ser com sempre Rick Davies, des del piano de cua o els altres teclats de l’escenari, dirigint els companys i exercint de líder. El seu solo d’Another man’s woman només es pot qualificar de sublim, més llarg i intens que el de Barcelona, amb l’acompanyament de Bob Siebenberg a la bateria, un músic que sap imprimir a la percussió la cadència justa, i el final de Carl Verheyen a la guitarra. Altres moments interessants foren la sempre efectiva Gone Hollywood, la rítmica i ballable Cannonball i el tren que arriba puntual de Rudy. Sensibilitat a flor de pell amb From now on i Downstream, el poder del piano que té vida pròpia i que sap generar emocions. Les clàssiques Ain’t nobody but me i Bloody well right, al costat del blues de Put your old brown shoes i la trompeta de Thornburg a Poor boy. Els temes de Hodgson, ben resolts per Jesse Siebenberg, que va fer de tot i que es va presentar com un músic molt competent (veu, guitarres, teclats, percussió…)  i de manera correcta per Gabe Dixon. No m’escandalitzo i, amb crits de sacrilegi, demano l’excomunicació immediata d’aquells que gosen cantar els temes de Hodgson, però reconec que hagués estat millor incorporar altres peces de Davies del període posterior (el cas de Better days, It’s a hard world o Tenth Avenue breakdown, temes exquisits), en comptes de Breakfast in America i It’s raining again.

Tot i així, un concert executat amb mestria i que el públic va saber agrair, entregat com mai a una lliçó de música elaborada, lluny de la superficialitat de molts subproductes actuals. Només voldria agrair a Supertramp l’oportunitat que m’ha donat de gaudir durant tants anys d’unes cançons meravelloses. Sóc conscient que el temps s’acaba, potser Davies i Hodgson no s’uniran mai, ja es fan grans (Rick compleix el dia 22 de juliol 67 anys) i el flux d’Heràclit no perdona ni als déus. Gràcies per tot: encara que no us torni a veure, no deixaré mai d’escoltar-vos.

Supertramp Greatest Hits (1970-2010). Carcassonne, Théâtre Jean Deschamps (15/7/2011)

Set list:

You Started Laughing

Gone Hollywood

Put on Your Old Brown Shoes

Ain’t Nobody but Me

Breakfast in America

Cannonball

Poor Boy

From Now On 

Give a Little Bit

Downstream

Rudy

It’s Raining Again

Another Man’s Woman

Take the Long Way Home

Bloody Well Right

The Logical Song

Goodbye Stranger

Bisos:

School

Dreamer

Crime of the Century

Oberta i catalana (@UOC_Universitat)

El passat dissabte vaig assistir a la segona Jornada de Docents de la UOC, que tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona. De les 9:30 a les 18:00 en un dia càlid d’estiu, amb una trobada de Harley-Davidson a l’exterior i cansament endarrerit. Va ser profitosa, des dels tallers inicials (ePortfolio i estratègies per detectar plagis) fins a la reunió de coordinació de l’Àrea de Capacitació Digital, de la qual formo part en la meva tasca com a consultor universitari. La conferència central, a càrrec del matemàtic Claudi Alsina (també secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya), va ser un desplegament d’humor, enginy i emoció en parlar de l’origen de la UOC i de com el va viure. A les beceroles es va prendre com a model la UNED en negatiu, és a dir, duent a terme el contrari que la universitat a distància espanyola. I va tenir molt de mèrit, amb els mitjans de què es disposava en aquella època (les primeres reunions daten de 1994), construir des de zero una universitat per a la qual les distàncies no fossin importants (el primer eslògan fou “La universitat sense distàncies”), oberta al món, avançada tecnològicament i catalana. Un model amb suport de la Generalitat però amb estructura jurídicament privada, un híbrid que defugia el model funcionarial per integrar un professorat col·laborador amb tasques de teletreball. Comparteixo l’esperit de la conferència d’Alsina: he viscut la UOC des de 1997, quan vaig iniciar els meus estudis d’Humanitats (com en vaig gaudir!), he començat un doctorat engrescador sobre la societat de la informació  (ai las, no sé si trobaré temps per culminar la tesi!), amb el privilegi d’un treball pioner sobre blogs catalans (una mena de text ja prehistòric), i des de 2003 m’he integrat a l’equip de consultors de la casa (amb matèries com Multimèdia i Comunicació, Competències en TIC i un bon grapat de cursos de formació). Em sento un afortunat per haver viscut l’evolució d’aquesta universitat, el Campus Virtual és una de les meves llars (encara que li costi esdevenir 2.0) i segueixo considerant com a genial aquella idea primigènia de fer des de Catalunya una universitat que ajudi a formar-nos en el ciberespai, aquella metàfora del món intel·ligible de Plató, el marc on les idees governen i la raó n’és la sobirana.

(Primer post amb el nou disseny del blog. Tema Twenty Eleven amb capçalera personalitzada i menú a l’esquerra. Espero que us agradin les MdE de la segona època.)

Nazaret en Red 2011 (II)

El diumenge ens va visitar al col·legi Santa María de los Volcanes (Arrecife) Jordi Adell, professor de la Universitat Jaume I de Castelló i especialista en Noves Tecnologies aplicades a l’educació. Ens va presentar el TPACK (Technological Pedagogical and Content Knowledge), una forma d’integrar la tecnologia a les aules que posa l’accent en les metodologies. Adell va assenyalar que cal estimular processos cognitius d’alt nivell (sintetitzar, avaluar, crear), no simplement memoritzar, i que cal integrar-hi una diversitat de llenguatges (text, àudio, imatge, vídeo…), atès que la nostra fita com a docents no és simplement formar espectadors crítics sinó autors, constructors de l’aprenentatge, amb activitats vivencials que emocionin. No es tracta de dominar l’eina i aplicar-la (si jo sé Twitter em dedico a fer classe amb Twitter), sinó de dissenyar activitats des del vessant metodològic i veure, només al final, si puc aplicar-hi l’eina.

La planificació no ha de ser tecnocèntrica, sinó basada en la metodologia, en funció del context en què es mou l’alumnat. Judi Harris ha establert que, en una primera fase, hem de triar els continguts, revisar els objectius de l’àrea, les competències i els criteris avaluatius; en segon lloc, caldrà prendre decisions pedagògiques sobre la naturalesa de l’activitat didàctica; en tercer, seleccionar i seqüenciar els tipus més adients d’activitat a combinar per constituir la seqüència; en quart, seleccionar les estratègies d’avaluació (formativa i sumativa); i en últim lloc, seleccionar les eines i recursos apropiats. Això ens mostra que l’important en pedagogia no és la tecnologia en si mateixa, sinó allò que el nostre alumnat pot fer amb ella. Si establim criteris seriosos, aleshores veurem que les eines es troben al final del procés: hem de saber què fem per inferir com ho apliquem. Abans tothom treballava amb blogs perquè eren moda: cal concretar què volem que l’alumnat aprengui abans d’embarcar-nos en una eina. I hem de compartir, tot abandonant la concepció privativa del passat: compartir coses digitals no implica renunciar a res. Ho tinc tot, però no perdo res si l’altre també ho té. Les eines ens han d’ajudar a canviar, a ser solidaris pedagògicament, a donar sense por a perdre: si oferim els nostres productes hem d’esperar que els altres també ho facin. Compartir és expandir la nostra mirada a un món d’infinites possibilitats.

Gràcies, Jordi, pel teu entusiasme i les ganes de comunicar-lo amb passió i rigor.

Nazaret en Red 2011 (I)

El darrer cap de setmana he participat a la II Trobada de Coordinadors TIC de les escoles Natzaret, celebrada a Arrecife (Lanzarote). La meva contribució ha estat com a ponent, ja que he impartit el taller sobre LAMS (el dissabte a la tarda), tot i que també he tingut el plaer d’escoltar Jordi Adell i de participar en les diferents discussions sobre educació i sobre els projectes de les àrees TIC dels centres. L’experiència ha estat molt positiva, en comprovar que les escoles segueixen treballant activament en xarxa, sota la sàvia coordinació del visionari Josep Torrents i amb l’inestimable treball de les coordinacions, que s’impliquen en projectes telemàtics, elaboren els plans estratègics amb les Comissions TIC i controlen que la implementació tecnològica s’esdevingui de forma positiva.

Pel que fa a la meva presentació, m’he adonat que el LAMS, plataforma de seqüències didàctiques, pot ser una bona eina en combinació amb el Moodle, de tal manera que es puguin interrelacionar les diferents eines d’acord amb les fites educatives. Després d’una introducció amb la meva experiència sobre el tema, plasmada en la presentació que encapçala el post, vaig exposar l’àrea de disseny, la de seguiment i la d’aprenentatge, amb una enumeració i descripció de les eines (cartellera, compartir recursos, examen, gmaps, preguntes i respostes, enquesta, xat, fòrum…) i vaig proposar el disseny d’una seqüència senzilla (amb l’ús de cinc eines), que havien de desar i després afegir com a lliçó a l’àrea de seguiment. A continuació, havien d’afegir quatre companys com a alumnes de la seqüència i aquests darrers l’havien d’emplenar. Dissenyaven, desaven, compartien i després participaven com alumnes. En les més de dues hores i mitja de la sessió, van passar del rol de dissenyador-autor al d’estudiant. Temps molt ben aprofitat, gràcies a la bona disposició dels assistents.

Mil tres-cents quaranta-sis

A la meva dona i al gran equip d’Independents Units per Sant Fost

El passat diumenge es van celebrar les Eleccions Municipals, en una jornada que ha suposat per a molts una decepció per l’ascens de la dreta (i no tan sols de la “civilitzada”), però que per a mi va ser un dels moments més emotius de la meva vida. A Sant Fost de Campsentelles l’alcaldessa, Montserrat Sanmartí (Independents Units per Sant Fost), es presentava per primer cop, després de substituir Joan Gassó com a màxima autoritat local l’any 2008. Hi havia altres sis opcions, amb serioses possibilitats d’obtenir representació. En aquestes circumstàncies esdevé complicat intuir quin serà el desenllaç, atès que els suports poden variar d’una legislatura a una altra. Jo tenia clar que el meu partit guanyaria, després d’una intensa campanya trepitjant poble i de percebre bones vibracions en la gent, cansada de la crítica fàcil i anhelosa d’estabilitat i bon govern. Un altre partit independent, representant del populisme extrem i de la destrucció de l’adversari com a lema, atiava els fantasmes del passat a través de mentides interessades i d’una agressivitat poc habitual. Però la gent continuava mostrant-se satisfeta per l’obra realitzada i alhora desconfiava dels pessimistes de torn. Teníem la millor candidata, una dona oberta al diàleg, sincera i humil, amb un carisma que contagia els qui s’hi apropen, amb l’experiència de tres anys lluitant en temps de crisi i governant el vaixell amb eficàcia. I amb un equip extraordinari. Independents Units per Sant Fost ha estat durant la campanya un exemple de mobilització, de col·laboració ferma i de treball constant. La nostra gent ha contagiat il·lusió, optimisme, ganes de construir el futur, i això s’ha transmès a la població. Des dels més veterans fins als nouvinguts, tots han aportat energia positiva, amb una única fita: aconseguir la victòria a les eleccions. Hem presentat el programa, l’hem explicat, sense crítiques, parlant tan sols de projectes, de futur i de poble. El nostre eslògan ens ha ajudat molt: “Fem poble, fem Sant Fost!”, en el benentès que cal una acció decidida en el present que tingui continuïtat, ho estem fent i ens comprometem a seguir fent-ho.

No hem parat de treballar, des de la presentació de la candidata al gener, i la nostra feina ha tingut recompensa. La força de l’equip i la presència de l’alcaldessa ens ha permès aconseguir 1346 vots, amb un total de sis regidors, a un de la majoria absoluta i amb la següent formació política amb quatre regidors menys. L’èxit rotund d’un conjunt de persones que només pensen en Sant Fost i que no es troben empresonades pel sectarisme dels partits tradicionals. L’èxit d’homes i dones independents que, des de la llibertat, volen continuar generant sinergies i construint la història. Montserrat Sanmartí, la meva dona, ja n’ha esdevingut una peça clau.