Sí, podem, però hem de fer-ho

Està demostrat que aquells que generen un major optimisme són els que acaben guanyant, com hem pogut comprovar amb l’encertada campanya del demòcrata Barack Obama, que l’ha dut a convertir-se en el primer president negre dels Estats Units. Els seus missatges han contagiat els votants de la vigència del somni americà (oblidat en l’horrible mandat de Bush), de la voluntat com a motor del canvi (Yes, we can) i de l’esperança -concepte molt cristià i també blochià– com a nucli dels discursos. El llenguatge no es queda en la simple pronúncia de fonemes connexos sinó que, esperonat per la funció apel·lativa, genera un estat d’il·lusió i confiança i provoca que els ciutadans i les ciutadanes es mostrin entusiasmats davant un futur millor (encara no advingut, com el Regne de Crist) pel simple fet de la seducció retòrica. La paraula, com referia Gòrgias, “és un gran sobirà que amb un cos molt petit i totalment invisible realitza accions divines” (Elogi d’Hèlena). Obama ha estat hàbil amb el llenguatge i per això ha triomfat. Ha ofert al poble el necessari aliment utòpic que nodreix les ànimes mancades d’il·lusions, frustrades en el marasme de la crisi i la indiferència. Ara, emperò, toca pragmatisme, la topada amb la dura i àrdua realitat, la consciència que el paradís a la terra no es podrà construir malgrat les promeses. Esperem que Obama no pateixi el complex de Tartuf i que tingui la capacitat de transmutar les paraules en fets. Per ara només ha estat un gran candidat, segur i tranquil en els seus discursos i amb aquell tuf profètic que tant agrada als americans. Que el salt de l’oratòria a la facticitat no sigui traumàtic ni converteixi el president electe en un apòstol de l’engany, com tants polítics de les terres ibèriques.

Acabem tot esmentant un text de la Retòrica d’Aristòtil (avui estic filosòfic, després de tants dies de no bloguejar):

Es persuadeix mitjançant el caràcter quan el discurs té la característica de fer que l’orador sigui digne de creure: les persones honrades, en efecte, ens inspiren una confiança més gran i més ràpida tocant a tots els temes en general, mentre que ens inspiren una confiança total tocant a aquells temes que no són precisos, sinó ambigus. Cal, tanmateix, que aquesta confiança es produeixi en virtut del discurs, no pas per una actitud prèvia envers la manera de ser de l’orador. Per tant, no pot afirmar-se, com ho fan alguns tecnòlegs quan parlen de la tècnica, que l’honradesa d’aquell qui fa el discurs no contribueix de cap manera a la persuasió, sinó que es pot dir que el caràcter constitueix gairebé la prova més sobirana.

Aristòtil (1998): Retòrica. Traducció de Joan Leita. Barcelona: Edicions 62, 1356a.

Homenatge a Rick Wright

Ens ha deixat el teclista psicodèlic, l’inconformista que no es volia sotmetre a líders contingents. Rick Wright, el músic a l’ombra, ha mort de càncer. El geni Barrett ja va migrar a la penombra àcida l’any 2006. Diògenes el recordava en el seu post de L’ésser i el bloc el 13 de juliol d’aquell mateix any:

Un diamant boig guspireja entremaliat i s’atansa al bell el vertader i el bo l’àcid malmet la individuació i isola els esperits lliures sabedors de la superioritat de l’excepció davant la norma brillant diamant boig que tortura vells insomnes fracassats per la pèrdua del jo jove eres i el temps transcorre all things must pass tot flueix en l’agregat d’instants que a a la babalà s’esdevenen i irrompen en l’hipotàlem erm àcid eres i en àcid et vas convertir genial tramuntana creativa parires un fluid rosa i altres es van emportar la fama des de 1971 sense ipseïtat vagarejant per un món de representació i la fama dels altres i tu brillant com el sol esmorteït com la lluna buida d’esperança obsessió lisèrgica de porcells enamorats d’una pluja d’estels astronòmica les vaques pasturen encara i el mur és tancat i barrat tant de bo hi fossis i reinventessis la psicodèlia morires fa molt de temps víctima de la teva genialitat aquest món és massa vulgar per als genis cal trivialitzar-se per viure-hi embolcallar-se en el reialme de la banalitat tu no podies ser com els altres havies de sacrificar-te llevar tota convenció i dur el cos al límit a la recerca del ver que jeu en les forces vives de l’univers la teva música és el dionisisme del segle passat brillares com el sol per viure per sempre més en el capvespre.

(Diògenes: L’ésser i el bloc, 13 de juliol de 2006. Citat amb permís de l’autor)

Cançó: The great gig in the sky (Wright), de l’àlbum The dark side of the moon (1973). Concert de la gira P.U.L.S.E. (1994).

La veu d’un temps

Fa unes hores (començo a escriure això a les 2:31 de la matinada) he assistit al concert que oferia Roger Hodgson en el Festival Internacional de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Roger Hodgson és la veu carismàtica d’aquell grup de pop-rock dels 70 que va vendre milions de vinils i que responia al nom de Supertramp. Per mi un so que em porta emocions d’un temps que ja no tornarà però que reapareix com una guspira en els viaranys del record. Vaig créixer amb la música de Supertramp, amb el tocadiscos del meu germà que oferia els solos de saxo de John Helliwell i el piano escruixidor de Rick Davies. I la veu majestuosa de Hodgson en aquell Breakfast in America que em van regalar pel meu sant (un 13 de juliol) a finals dels setanta. Emocions vives i íntimes que encara avui em trasbalsen. Sé que les seves lletres no són les millors del món i que moltes notes són inequívocament comercials, però es tracta d’un so insuperable, d’una qualitat extraordinària. L’any 1983 Supertramp va sortir de gira, la darrera amb els dos líders (Davies i Hodgson), ja que el segon marxava. Jo tenia setze anys i no em pregunteu per què, però no vaig anar al concert de Barcelona (crec que no em van deixar els pares, per circumstàncies que ara mateix no recordo). L’any 1984 Hodgson va deixar el grup i va emprendre una erràtica carrera musical en solitari (amb tres treballs d’estudi irregulars). Els anys 1988, 1997 i 2002 Supertramp tornaren a Barcelona, amb Davies com a únic cap: el so era magnífic, les cançons molt ben interpretades (Another man’s woman entre elles), però Hodgson no hi era i la seva veu no apareixia en els grans èxits com The logical song o School. Fa unes hores he reviscut aquells moments amb la veu increïblement aguda d’aquest músic singular, capaç de coliderar una banda mítica i d’enfonsar-se en la misèria musical amb crisis espirituals incloses. Ha actuat amb l’única companyia del canadenc Aaron MacDonald, als instruments de vent, harmònica i piano, mentre Hodgson emprava l’instrument de la seva veu d’harmonies i la combinava amb guitarra i teclats. Els millors moments de la nit, amb un públic que omplia l’espai Port de Sant Feliu, han estat Hide in your shell, Sister moonshine i Don’t leave now, amb els temes comercials de sempre (enèrgica versió d’It’s raining again) i els senyals d’identitat (estranya versió de School, com es noten les absències de Helliwell i Davies!). Us deixo per acabar el set list del concert (he trobat a faltar Child of vision, Lord is it mine o Fool’s overture, que ha interpretat en altres moments de la gira):

Take the long way home (Breakfast in America, 1979)

Give a little bit (Even in the quietest moments, 1977)

Hide in your shell (Crime of the century, 1974)

Lovers in the wind (In the eye of the storm, 1984)  (*)

Easy does it (Crisis, what crisis?, 1975)

Sister moonshine (Crisis, what crisis?, 1975)

Rosie had everything planned (Indelibly stamped, 1971)

Breakfast in America (Breakfast in America, 1979)

Along came Mary (Open the door, 2000) (*)

The logical song (Breakfast in America, 1979)

The more I look (Open the door, 2000) (*)

The awakening (inèdita) (*)

Don’t leave me now (Famous last words, 1982)

Dreamer (Crime of the century, 1974)

It’s raining again (Famous last words, 1982)

Bisos:

School (Crime of the century, 1974)

Two of us (Crisis, what crisis?, 1975)

Give a little bit (Even in the quietest moments, 1977)

(*) Temes que va editar Hodgson en solitari. Curiós: els més fluixos de la nit. The awakening encara no ha estat publicat.

Únic

El que va oferir Bruce Springsteen el dissabte i el diumenge a Barcelona és a l’abast de molt pocs. Un espectacle grandiós, amb una energia inesgotable, rock en estat pur. Un artista immens i una banda extraordinària, capaç d’articular un repertori radicalment diferent d’un dia per un altre, més enfocat als èxits el primer dia i més heterogeni el segon. Jo vaig ser-hi el diumenge i em vaig perdre Jungleland, la meva cançó. La recupero en versió YouTube.

Reconec que The Boss no fa la música que més m’agrada, però el seu directe és màgic.

La Mort i els seus amics

La Mort trucà a la porta mentre el Dolor foradava la consciència del cos encara bategant. El Dolor envaïa l’estança, que pudia a dissort enmig dels sanglots. La família envoltava el moribund, esperant el moment, el vel tènue que separa l’esperança de la desesperació, la frontera entre el desig i l’organisme putrefacte, cau de salvatges criatures minúscules que vetllen per fer desaparèixer l’empremta del qui fou. El Dolor parlava amb el seu pare, el Mal, governador de la terra immunda i de les seves plagues. El Mal havia convocat l’amiga Malaltia a fi de netejar l’ambient d’éssers vius, massa nombrosos i ocupats en perseverar. “Els deixes viure i es creuen eterns”, mussitava el Mal, “has de conscienciar-los que la seva travessia pel món és un breu sospir”. Has d’ensenyar-los el Dolor, senyal de vida i avís de la rendició anorgànica. “Oh, com t’estimo, eternitat”, s’adreça al Plaer del moment el vitalista partidari del sí sense condicions i el Plaer no contesta, ja que és un refugiat que viu en terres llunyanes mai visitades per la criatura dolguda. La Mort prepara el cos per a l’accés al no-res amb l’aquiescència dels defensors dels reremons, encara captivats per la seducció de promeses insensates.

No I don’t wanna battle from beginning to end;
I don’t wanna cycle, recycle revenge;
I don’t wanna follow death and all his friends.

No I don’t wanna battle from beginning to end;
I don’t wanna cycle, recycle revenge;
I don’t wanna follow death and all of his friends.

Coldplay (2008): Death and all his friends

En trànsit cap al dissabte

Aquest era el títol d’un programa musical (amb convidats de vinil com Rheingold) que s’emetia a Ràdio Sant Fost els divendres a darrera hora. Anys 1982 i 1983. Al meu costat, compartint les tasques de locució, en Jaume Sanjuan, gran amic que ens deixà l’estiu del 2006. Ara, amb el pacte de govern, reviscolar els mitjans de comunicació local (adaptant-los a la realitat de la xarxa) és un dels objectius fonamentals, tornar a la vitalitat que hi havia a Sant Fost a finals dels vuitanta, quan convivien ràdio i televisió i els joves tenien un lloc on podien gaudir i aprendre alhora.

Misteris

No parlem. Badem incomprensiblement en un estossec llunyà. El temps durant la infantesa era un ésser parmenidi envoltat de tortugues eleàtiques i ara és el flux desesperant que minva les forces i les redueix a micropartícules semitransparents. Per què el passar inevitable devora les flors que tot d’una es marceixen? Per què estic sol, escrivint dellà les poncelles al costat de lletges tecles sorolloses d’un artefacte malèvol?  No sé el perquè i m’interessaria rebre un senyal d’una força que s’esmuny quan la penso, relíquia intel·lectual de savis medievals entossudits en la demostració d’allò que incorpora perfeccions inimaginables. Rebre un senyal, dic, des de quina contrada? Les muntanyes i els ocells no mostren els reremons sinó que dibuixen un cel sensible, massa sensible, blavor impàvida envoltada de misteri.