El darrer apunt de l’any 9

Uns dies sense postejar coincidint amb les vacances. De vegades es fa difícil escriure un apunt quan és tan senzill fer un breu comentari a la xarxa social o dir que m’agrada qualsevol idea amb un simple clic de confirmació. Mantenir un blog exigeix feina i sacrifici, molt més que augmentar el nombre d’amics o proferir un exabrupte en pocs caràcters. I ja hi tornem a ser, un altre any que desapareix en el fons dels records per oferir el relleu a la nova època, el futur que s’obre amb tots els interrogants i que es va desvetllant amb un horitzó de possibilitats que es neguen tan bon punt s’imposa la crua realitat. I un altre bocí de vida que es queda en el camí, descomptant les hores que ens duran al segur desastre, a la riba inconeguda. Voldria demanar al nou any (que, de fet, no serà “nou” sinó 10) molta més recerca en la recuperació de la memòria perduda: el fil de consciència del meu pare cada dia és més estret i moltes famílies pateixen en veure com es desestructuren les connexions neuronals sense poder fer-hi res. La impotència d’assistir a la mort de la identitat. Voldria començar a fer allò que no he pogut dur a terme per culpa dels horaris maleïts i de la mandra circumstancial. M’agradaria escriure amb més regularitat, participar en el relat literari de la meva generació, esdevenir un filòsof 2.0 amb idees genuïnes i no un simple cronista del dia a dia blogològic. I no negaré que m’agradaria publicar en paper, baldament tingui reservat un espai privilegiat a la moda dels e-books.  També demanaria a l’any 2010 un major compromís sobiranista per la meva part: vull que Catalunya abandoni els complexos i s’enfronti a l’esdevenidor sense temences, amb la voluntat de ser allò que decidim. Voldria, per acabar, que l’any 10 fos realment un període únic a les nostres vides, com proclamaven els pitagòrics elevant aquest nombre a xifra màgica.

Anuncis

Bloguejar o morir

Bloguejar o morir enmig de les tribulacions diàries que no s’aturen i que impedeixen la serenor d’un moment de reflexió vulgars tanques de vidre col·locades per frenar la inèrcia de la dèria filosòfica jo sóc un destí fet de ferralla amorfa suma de correccions i esmenes fetes a corre-cuita sobre papers massa opacs que ignoren el futur de bits  i la mort que a la cantonada juga i juga i no espera els atòmics que es descompondran per l’acció dels cucs dos punt zero humans massa humans idòlatres que antany jugaven amb les consciències i suara han estat anorreats per la nova intel·ligència col·lectiva dels transparents que comparteixen documents i frueixen per l’acció dels furtius marcadors socials que s’arrengleren amb les etiquetes benpensants de la folcsonomia guaita que elegants que van els nous apòstols de la virtualitat pensen que amb la seva omnipresència a les xarxes socials es guanyaran el cel quan tot està perdut perquè els vicis han devorat la closca i es disposen a xuclar el moll de l’os corruptes que no bloguegen i que només pensen a enriquir-se sense aturador polítics membres d’aparell de partit que ignoren la profunda estultícia de llurs mots el partidisme estèril aneuronal ha esdevingut el dogma dels nous sectaris.

NOTA: He tornat perquè la distància temporal del darrer post posava en perill la continuïtat d’aquest petit projecte. He tornat perquè no vull renunciar a les escadusseres satisfaccions de l’escriptura lliure, sense cotilla.

Vídeo sobre la pràctica educativa

Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.

Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.

Bones pràctiques educatives

Avui em toca presentar la ponència “Filosofía a partir de blogs” a les Jornades de Bones Pràctiques Educatives que organitza el Col·legi Montserrat i en les quals participen totes les escoles Natzaret a nivell estatal.  Us deixo el PowerPoint. Molt aviat, el vídeo.

Absències presents

He deixat el blog abandonat en les darreres setmanes, que han coincidit amb l’inici del curs a l’escola i del semestre a la UOC. La manca de temps no és excusa. Sí ho és la manca d’energia, com si la feina xuclés les forces que resten en els instants de pausa. Segueixo estimant el meu blog, el meu petit país virtual que governo amb independència i lliure opinió. Ha quedat com fossilitzat el meu darrer apunt, que glossava la perversió de la llibertat dels que empren el mot violant el seu sentit íntim i cobrint-lo de tirania. Reconec que va ser un últim alè llibertari abans del període de desídia, una concessió que m’he atorgat i que voldria no tornar a emprar. Em sap greu deixar d’escriure, fugir de les paraules com a excusa per penetrar en la vida i gaudir de les seves delícies. És que escriure no és viure apassionadament? És que les frases concatenades lliurades sense interessos crematístics no posseeixen un valor intrínsec? Potser l’edat i el pas inexorable del temps pertorben el desig de publicar com antany o potser és una crisi per la manca de reconeixement després de tant esforç. Bloguejar és parlar en silenci amb el món virtual mentre els ulls de silici contemplen la pila de bits amuntegats en un full transparent, interfície de sentiments que es cobreix de llàgrimes vessades per la líquida modernitat dels estúpids amants de l’efímer. He tornat, no sé per quant de temps. En la meva absència he reflexionat offline sobre el diví i l’humà. Tinc moltes coses per explicar. Deixaré que continuï el relat interromput d’una existència ofegada en la perplexitat.

Món dos punt zero

web2.0

És el seductor univers del programari social, aquelles eines que provoquen la trobada virtual, reviuen vincles i satisfan el desig de la interacció real. El blog va ser el primer espècimen, conjunt d’enllaços recomanats i posteriorment diari-íntim-no-tan-íntim amb accés a comentaris i a inserció de microcontinguts. Altres objectes es van anar incrustant en aquest producte, excel·lent promoció de fites autopublicades, vehicle per al lluïment literari i per a l’exaltació egotista. Sons, imatges -quietes i en moviment-, etiquetes en forma de núvol, categories folcsonòmiques i altres andròmines gràfiques es van anar amuntegant en aquesta munió de textos lliurats a l’audiència entotsolada. I aparegueren les xarxes socials, la democratització definitiva: si el blog mantenia un cert elitisme, amb un autor que tancava a pany i forrellat la seva obra (o la compartia tímidament amb parents o amics), les xarxes d’interacció es presenten com l’obertura virtual a l’altre, la crida a l’amistat, la cerca del vis-à-vis telemàtic. Els posts, el blogroll, els gadgets (o widgets, en terminologia WP) deixen pas a l’estat, el mur, la gent que coneixes (potser, o potser no), el que ens passa pel cap, la llista pendent dels aniversaris, etc. De la solitud de l’escriptor meditabund hem passat a la vida social del col·lega proactiu, que no dubta a mostrar-nos casa seva i que comparteix els seus gustos musicals i les seves festes nocturnes. El perill és la pèrdua de reflexió, la banalització dels lligams i la conversió en simple xerrameca buida. El blog és esforç, perseverança, treball: cal obrir l’espai d’administració i lligar oracions amb sentit, veure si són pertinents els enllaços i penjar alguna imatge o vídeo si convé. A la xarxa social en tenim prou amb clicar que ens agrada alguna intervenció o simplement afirmar que ens avorrim sobiranament a l’actualització d’estat. Però ens atreu com potser no ho va fer el blog: sabem que al darrere tenim aquell amic de la infantesa o una professora que ens va impartir EGB fa més de trenta anys, o fins i tot aquella noia tan bonica que mai no gosàvem saludar. Ens atreu saber dels altres, la màgia del retrobament en el ciberespai.

Dues recomanacions:

  1. Un blog que em recorda els meus anys de recerca doctoral: es diu La Societat 2.0 i el seu autor és Josep Andreu Palacios.
  2. El portal d’un ex-alumne de la UOC, en Lluís Aragonès, persona molt compromesa i d’àmplia trajectòria política.

El meu perfil a FriendFeed

La salvació

73329350

Sempre queda el blog per salvar-nos. La talaia des de la qual ens adrecem al món. En aquesta primavera que s’obre camí en un tapís de llum bloguegem per demostrar que encara hi som, que ens queda força semiòtica, que no ens ha devorat el sistema burocràtic de l’entorn amb la seva piconadora impàvida. Sabem que els grafemes s’arrosseguen per la pantalla com formigues que transporten grums de veritat i que els enllaços són aus migratòries que travessen el cel de les pàgines tot anticipant el saber de l’altra banda. Bloguegem, sí, per no estar morts, per aclarir que les absències són pauses que els analògics ens obliguen a mantenir amb llur energia tirànica. Visitem les xarxes socials perquè no reclamen esforç, perquè ens diverteix avisar del que fem mentre descansem d’altres activitats. Però el blog reclama esforç, dedicació, perseverança, fins i tot quan els ulls es tanquen després d’un dia sense treva. Els aristòcrates virtuals han de continuar governant aquest espai intel·lectual. Si no ho fan, els apologistes del fragment  trivial colonitzaran la nostra petita riba literària.