La llar és a prop

Anem fent camí. Hem estat un poble acomplexat, agenollat i menystingut. No ens han deixat ser, ens han fet creure que havíem d’estar sota un domini únic fins a la fi dels temps, però hem gosat dir no a la dependència d’un règim d’espoliació permanent, capitanejat pels lladres d’identitats. Han negat la nostra llengua, hem estat empresonats, han escrit la llei adaptant-la al seu estil i ens han volgut anorrear. Però no han pogut. Som un país petit que mai no es rendirà. Ja no. La paciència ha arribat a un límit. Avui ja són 167 municipis i demà seran molts més. No callarem perquè ningú no pot silenciar la veu dels que mostren llurs drets a cara descoberta i van sumant voluntats per la causa de la independència. Cada dia més, fins i tot aquells que parlen una altra llengua, fins i tot aquells nouvinguts que comprenen que no hi ha justícia sense llibertat, fins i tot aquells que antany comprenien Espanya i ara han deixat d’entendre-la per culpa del seu odi estrany a la nostra llar. S’ha acabat el joc i la befa contínua. La utopia es fa camí, lentament el possible esdevé real. La llar és més a prop.