La perversió ontològica de la llibertat

Utilitzen la paraula llibertat i emplenen textos constitucionals apel·lant a la seva grandesa i recorden que durant la Revolució Francesa se’n parlava, i fins i tot de la igualtat i la fraternitat. I es passen la vida lloant l’Estat de Dret i la sobirania popular i arriben a l’èxtasi quan pronuncien el mot poble o ciutadania. Alguns dels que ara prohibeixen una simple consulta van col·laborar en la concepció d’una matèria de gran abast social i moral que al·ludia als valors de les societats lliures i blasmava els totalitarismes. Altres, que també prohibeixen la consulta en un poblet del Maresme, frueixen quan uns locutors de ràdio fanatitzats santifiquen la Constitució que abans odiaven, signe inequívoc que el text de 1978 ha envellit i s’apropa a la decrepitud. Els que neguen el dret a l’autodeterminació tenen por, molta por, que els altres s’autodeterminin, que prenguin consciència de les cadenes que els han lligat des de fa segles i facin sentir la seva veu. Els que neguen el dret a l’autodeterminació es justifiquen per la llei, que ultrapassa persones i les sotmet al dictat de la immutabilitat del text. Determinen aquells que volen autodeterminar-se, aquells que volen donar-se la llei, ser lliures sense mandats imperatius provinents de l’Estat-presó. En el text tan lloat i sacralitzat pels apòstols dogmàtics de la unitat indivisible s’esmenta la llibertat de reunió i d’associació i fins i tot és lícit (amb el degut respecte) manifestar-se contra les decisions alienes. No podem ser convocats per una entitat cultural que vol conèixer la nostra opinió? Sí, si ens demanen què pensem del conreu dels tubercles, de la vida sexual dels llangardaixos o de l’hermenèutica de Gadamer. No, si apareix el mot autodeterminació, garantia de la sedició col·lectiva contra el sistema i ruptura del model de convivència. No podem pensar com a éssers autònoms, tan sols rebaixar-nos a ser ciutadans estupiditzats en nom de l’Estat-presó. És això llibertat?

Grup del Facebook: Consulta per la independència de Catalunya 13-S Arenys de Munt

Jo també vull votar

10 de setembre, darrer dia per votar-me als Premis Blocs Catalunya 2009: no te n’oblidis! Vota’m aquí.

Anuncis

5 pensaments sobre “La perversió ontològica de la llibertat

  1. Hola Enric,
    Les discusions sobre la llengua, la independència i altres tal com les exposen els partits polítics i persones afins em superen.
    Personalment m’agradaria votar en referèndum per la supressió dels peatges del Maresme. Però clar, aixó no toca mai.
    També penso que la gent quan s’entesta en etiquetar-se sota un partit, una ideologia, una llengua, una nació, … és menys persona que quan no pertany a cap d’aquests colectius. Perque els partits siguin del signe que siguin mai no son culpables de res, i molt menys responsables.
    Senzillament em terroritza TOTA la nostra societat tal com la coneixem. I em dona molta por, perque al etiquetar-se exposen el seu odi a la diferència.
    Salutacions.

  2. Enric!

    Ja t’anava a dir profe, però ara ja no puc. Avui he començat la universitat i m’he recordat molt de vosaltres 🙂 Segur que un dia d’aquests em passo pel cole a veure-us, que tinc moltes ganes. Ah! Sigues tan bon professor com sempre, que tu saps molt bé què és allò de “enseñar deleitando”! 😀

    Fins molt aviat! ^^

  3. Aquest referèndum d’Arenys en part va ser un fracàs de participació, ja que tot i votant adolescents (menors de 16 i 17 anys) només va votar el 40 % del cens, i això amb tota la propaganda i pressió que va haver-hi. L’ONU estableix que els referèndums d’aquest tipus han de tenir un mínim del 55 % de participació (crec) per a la seva validessa.

    Sóc partidària d’un referèndum d’aquesta mena sobre la independència amb la condició de que sigui válid només si participa el 70 o 75 % del cens electoral català. ¿Per iniciar reformes de la Constitució o l’Estatut no es demanen als parlaments majories reforçades com 3/4? Doncs igual: un tema tan important no es pot decidir amb la participació només de 4 de cada 10 votants. O la ridícula participació d’un 48% al referèndum de l’Estatut del 2006.

  4. Hola Enric, hace tiempo que no intervengo en su blog aunque lo leo frecuentemente.

    Quisiera aprovechar la oportunidad para expresar mi opinión sobre el tema en cuestión.

    Creo que el problema principal radica en la percepción de lo que para cada uno significan los ámbitos de decisión.

    Creo que para un independentista ese ámbito se circunscribe no sólo a la territorialidad sino lo que es más complicado a la ideología. Es decir no sólo deben decidir los habitantes de un determinado territorio claramente delimitado geograficamente (Cataluña) sino que incluso los que deben elegir son los que realmente se sienten catalanes y sólo catalanes (independentistas).

    Es decir son los independentistas quiénes dicen quién debe decidir y dónde.

    La pregunta es: ¿En base a qué criterios se decide quién puede decidir y quién no? ¿En base a qué criterios se decide el ámbito geográfico donde se decide? Es más ¿En base a qué criterios alguien puede imponer qué es lo que se decide y lo que no?

    Enric, ¿no cree que en Cataluña no todos piensan como ustedes?

    La Constitución de 1978 es LEY, y como usted sabe la Ley se hace para cumplirse.

    Saludos Enric y enhorabuena por el blog.

  5. Retroenllaç: Absències presents « Meditacions des de l’esfera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s