Vodpod videos no longer available.
El Telenotícies Migdia ens va obsequiar ahir amb una entrevista al filòsof José Antonio Marina (llegeixo que també és floricultor, interessant combinació) en la qual ens va oferir la seva valoració de l’educació i dels reptes que tenim per endavant amb l’actual crisi de l’autoritat i de la cultura de l’esforç. Fa referència a la proliferació dels nens tirans, que sotmeten els pares permissius i no accepten responsabilitats, i a una manca d’aprenentatge de la llibertat. Quan els desigs no poden ser satisfets (i el principi del plaer en reclama la satisfacció immediata i total, deia Freud) els nens se senten frustrats i reaccionen amb la depressió o les conductes agressives. La postmoderna era del buit i de la despreocupació genera persones incapaces d’interpretar les tries de la vida adulta per una manca de referents, ofegades pel món líquid (ànims, Bauman!) que els ha tocat combatre. Marina l’encerta quan esmenta els dos elements claus de l’educació (bàsics en l’entorn familiar i també a l’escola): la tendresa i el rigor. No es pot educar sense estimar: és l’amor la força que omple de sentit el vincle educatiu i que crea en el nen la necessitat d’una interacció enriquidora, tant en l’aspecte intel·lectual -amb els continguts curriculars- com en l’axiològic, amb les actituds, normes i valors que brollen de les relacions humanes. El nen ha de percebre aquesta tendresa però no pot perdre el rigor, la necessitat d’unes regles del joc existencial, l’exigència del fet que no tot és permès, sinó que cal aprendre la llibertat sense oblidar la justícia, la moral mínima de la convivència. L’esforç ha de ser reivindicat davant els apòstols del no-res, els que pensen que es pot educar sense marcs referencials. L’autoritat en aquest cas no és tirania, sinó sàvia acceptació dels criteris que ens fan créixer. Un docent que es guanya el respecte persegueix l’excel·lència i els seus alumnes capten de seguida el seu tarannà i agraeixen les normes i la feina ben feta. I deixem que els nens juguin, des de ben petits. No permetem que es converteixin en tirans amb un excés de consentiment: que coneguin altres nens i se socialitzin tot entenent que en el món els pares no hi són sempre. I potser el més important en aquesta època de crisi: cal un pacte social a favor de l’escola. Com exposa Marina, de l’escola cal parlar-ne bé sempre, evitant el desafiament continuat per part d’altres àmbits. Els mestres i professors són persones importants, cal recordar-ho, no simplement individus amb més vacances que els altres. L’educació és el sector que mou la societat, que dinamitza les consciències, i tots hem de ser prou curosos per no malmetre aquest capital humà.
Meditacions des de l'esfera 
Hola amic enric,
Comentar-te que últimament he escoltat molt parlar de Habermas, ja que l’ies les termes , en el qual treballo, acollirà per primera vegada a Catalunya a secundària una comunitat d’aprenentage, del qual ell l’ideolèg, i en Ramon Flecha en aquí l’impulsor. No sé que tal ens anirà, però pitjors resultats no són possibles.Jo ja estic treballant amb la comunitat que ens envolta amb el tema (pastors gitanos, evangelistes, etc)
Bon POST apostant pel Pacte social, en el dia que s’ha fet públic el més que probable recurs constitucional del PP.
Ricard
Torno a èsser en Pascual, deu meuuuuuuuuuuuuuu!
Ei, aquest post m’ha encantat. No sé, tinc la sensació que d’aqui un temps, pot ser un grapat d’anys, m’enrecordaré de que el més important per a l’educació és el rigor i la tendresa.
A més m’ha sobtat que torni a ser un binomi el que mogui, com tu dius, una cosa tan important com és l’educació. Ja fa dies que no em trec del cap EROS i TANATOS com a font de les accions humanes. A veure si ho lligo i m’hi poso d’una maleïda vegada a fer post que és el que em toca…
Salut i ens llegim!