El jo que som

200377522-001

A propòsit d’una discussió amb amics virtuals (i exalumnes reals) en el Facebook

El que som resplendeix en les nostres discussions sobre el món com a representació. Sempre la referència a aquest focus immutable i necessari, carregat de veritat, obert a allò que esdevé altre, a l’objecte clàssic disposat a ser posseït per les urpes de l’humà. Les màscares han ridiculitzat històricament aquest bloc de marbre pensant, ofegat pel vel de l’autocomplaença hipòcrita. On és el jo que som? Des de quina talaia observa les mònades de l’univers? Ens hem mirat sincerament i hem provat de furgar en el nostre esperit? Què hi veieu? En algun lloc es fa palesa la llum del coneixement? És que les idees brollen insomnes com llànties platòniques? Hi ha algú en les fondàries de la res cogitans? Només el buit de la por, la ràbia i la consciència. Les màscares són promeses efímeres d’estabilitat, empremtes sofístiques d’una personalitat que s’esmuny, atiada pels canvis sobtats en l’entorn carnavalesc de l’existència mundana. Hem de canviar la màscara perquè ens sabem fràgils i desitgem que l’altre estigui còmode en la contemplació de les nostres misèries, baldament restin tapades per una careta de sinceritat i bonhomia. L’altre ens ha de veure nets, bells, serens, intel·lectualment saludables, extravertits, disposats a ser compresos i a comprendre. L’altre capta la màscara però no hi veu el fons incorpori, potser perquè aquest fons mai no ha existit, potser perquè la màscara s’ha adherit tant a la pell que és impossible entreveure què s’hi amaga. El somni del subjecte ha esvaït la il·lusió de l’objectivitat.

Decir sujeto es enunciar una especie de esclavitud, un concepto. A ningún ser, aunque humano, se le presenta el sentir de ser sujeto. Eso ya es filosofía.  ¿Y es que acaso el filosofar es lo primario y original que el hombre hace? De haber sido así no podríamos hablar de estadios anteriores. ¿Se sintió Adán, este que conocemos, ser sujeto? La pareja sujeto-objeto no pudo aparecer sino en época muy adelantada del pensamiento. No parece que se encuentre ni en los presocráticos. ¿Cuándo comienza el hombre a sentirse ser sujeto? Cuando ha reflexionado, cuando se ha mirado a sí mismo. Mas lo primero en el ser humano no es mirar sino sentirse mirado, sin saber por quién ni cómo.

María Zambrano (2003): La razón en la sombra. Antología crítica. Madrid: Siruela, pàg. 186.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s