Itinerari màgic

Ahir no vaig postejar i no va ser perquè em quedés embadalit amb el Barça triomfant, sinó perquè vaig assistir a una magnífica mostra de talent amb la presència al meu poble de la gran actriu Montserrat Carulla. Presentava Itinerari de paraules, un recital literari amb els mots com a únic protagonista. Carulla, davant una trentena d’espectadors  que s’aplegaren a l’Ateneu de Sant Fost (una llàstima que el futbol guanyi sempre a l’art!), va anar teixint una esplèndida xarxa de paraules amb una selecció de poemes i contes que compendiaven les passions, els sentiments, les temences, els plors i els somriures humans. Començà amb Martí i Pol i anà resseguint, amb la seva veu serena i madura, el fil del viatge pels camins de la metàfora i la ironia. Pere Calders, Mercè Rodoreda, Josep Palau i Fabre, Joan Margarit, Sergi Pàmies, Isabel Clara-Simó, Quim Monzó, Maria-Mercè Marçal, Joan Salvat-Papasseit i León Felipe van emplenar el silenci en una hora i quart en què Carulla va saber combinar l’humor, la tristor, la sobrietat i la màgia que només saben oferir els textos ben declamats. Per un moment havíem tornat enrere, lluny de la societat de la imatge i de l’espectacle buit: érem convocats com a públic per algú que narrava històries i s’emocionava amb el ritme dels versos. Havíem reconquerit la terra perduda dels rapsodes.

Em permeto reproduir un dels poemes que més em va commoure. De Joan Margarit, dedicat a la seva filla Joana, es titula Súplica:

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Anuncis

Un pensament sobre “Itinerari màgic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s