Admiració

Aristòtil, en el llibre primer de la Metafísica, ja havia definit la filosofia a partir de l’admiració de l’ésser humà davant el seu entorn, els astres i els fenòmens naturals. És aquesta una activitat gens útil en el sentit de la producció d’objectes, però sí en la contribució a la millora de l’esperit i al creixement en les destreses de pensament. Tot i així, la contínua interrogació genera dubtes i torbacions per la consciència de la necessitat de fer un món més habitable i la impossibilitat de la seva realització. Això no obstant, l’actitud interrogant en ocasions topa violentament amb el desig de poder i col·loca el filòsof en situacions difícils. Hom pot posseir una gran potència intel·lectual i ser còmplice de crims contra la humanitat (recordem Heidegger), per la qual cosa les grans obres de la història de la filosofia poden ser escrites per plomes perverses. Ser filòsof no afegeix res a les idees de bondat, bellesa i justícia. Ser filòsof consisteix a romandre astorat davant el món creient que podria ser d’una altra manera, però aquest no es deixa canviar, immutable munt de runa física i mental que es resisteix a ser colonitzada.

És la inquietud el que manté en moviment la incessant marxa del rellotge de la metafísica. La consciència del fet que la inexistència d’aquest món sigui tan possible com la seva existència.

(Arthur Schopenhauer: El món com a voluntat i representació, Complements al llibre primer, part II.)

Anuncis

Un pensament sobre “Admiració

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s