L’esforç dels blogs

esfuerzo

Un blog precisa esforç, treball i dedicació. És molt fàcil anar-ho deixant per a l’endemà i que no arribi mai el moment de l’actualització. En temps passats, els del post diari, un servidor es veia posseït per una força irresisitible: sempre trobava l’espai, enmig de la voràgine de les obligacions, per escriure sense intermediaris, lliure, deseixit, a la recerca de la veritat que s’esmunyia com és costum. Eren altres èpoques. Les idees fluïen i es transmetien a l’espai d’administració, tot adaptant-se al tipus de mitjà: ara un vídeo, adés un fitxer de so,  a continuació una imatge o un enllaç. El blog era l’expressió de la identitat d’una persona amb múltiples finestres obertes i escàs marge de maniobra. És molt fàcil deixar-ho i dedicar-se en cos i ànima al divertiment del Facebook, on els amics te’ls trobes en el mur, et feliciten per l’aniversari o etiqueten una imatge on has aparegut, fins i tot sense permís. És molt fàcil dir qualsevol ximpleria i convertir-la en el teu estat (“Estic caçant bolets” o “M’avorreixo”), mentre que el blog demana una elaboració i un temps diferent del fragmentarisme líquid de la xarxa social. M’agrada el Facebook, per què negar-ho, i en els darrers temps ha esdevingut un substitutiu del blog, fins i tot un instrument de retrobament nostàlgic en la distància nodal. Pots xatejar, enviar-hi missatges, penjar fotos i vídeos, participar en grups, mostrar quins són els teus ídols, tafanejar en els moviments dels amics i amigues i instal·lar-hi tota mena d’aplicacions. En el blog has d’escriure i publicar, tan sols això, amb la possibilitat que no hi hagi comentaristes i et deprimeixis per la manca d’audiència. En el Facebook sempre hi haurà un amic disposat  a oferir-te el seu suport amb uns minuts de conversa en línia o un comentari en qualsevol element publicat. Però el blog conserva encara l’atractiu del producte literari, del petit llibre d’un mateix que hom es resisteix a abandonar perquè hi bateguen massa sentiments, massa emocions convertides en mots de revolta contra les normes rígides  del món dels àtoms. Bloguegem, companys, no parem mai de fer nosa als apòstols de la superficialitat, siguem coherents amb la nostra condició de nous hiperboris.

Retorn esperat

El dret absolut

Els que disposaven del dret absolut sobre totes les coses creuen que el món encara no ha estat prou sotmès. Penjarien de qualsevol lloc els nacionalistes perquè creuen que només hi ha una manera d’interpretar la realitat. Per a ells Espanya continua essent una unidad de destino en lo universal, quan no és més que una entelèquia boirosa tenyida de sang pretèrita. Els tirans segueixen vius, cridant en la foscor com gossos famèlics delerosos de carn roja. Amb una veueta quasi inintel·ligible, el vell tirà vol morir matant, sense penediment, aprofitant-se de les paraules tretes de context d’un diputat republicà que recordà un crit de guerra d’antany. Sí, potser el diputat republicà es va equivocar i no va saber valorar les conseqüències dels seus mots, ja que els depredadors estaven esperant amb les dents esmolades per reprendre el camí de la demagògia. Però ho feia amb el ressentiment dels perdedors, sempre ajupits rebent les fuetades dels miserables. El vell tirà recorda que Felip V es va sortir amb la seva. Ja ho sabem: la seva victòria fou la nostra desfeta. Ara és l’hora de lluitar per ser el que sempre hem somiat: una nació lliure, sense complexos, desvetllada i feliç. Ara és l’hora dels vint-i-cinc, de demostrar que els pressupostos no són res al costat de la humiliació d’un finançament que no arriba mai.

Interfícies

En disposició d’actualitzar el blog, després d’uns dies festius i de renovar el domini www.enricgil.cat, em trobo que la interfície del WordPress ha canviat (v 2.7). No es tracta d’un simple maquillatge efectuat sobre la versió anterior (un restyling com s’anomena en argot automobilístic), sinó un canvi conceptual profund, ja que en la mateixa pàgina d’inici de l’espai d’administració es pot fer gairebé de tot, fins i tot un post ràpid, i els diferents elements es poden amagar o resituar-se a voluntat, amb uns botons intuïtius i un fàcil accés a tot el lloc. Ara mateix acabo d’eliminar, sense deixar el Tauler de Control, uns comentaris brossa que s’estan prodigant darrerament en l’entrada Meditacions sobre l’esmena (no sé què tindrà, jo la veig molt normaleta), i si vull puc anorrear el tema actual (la plantilla que faig servir, que s’anomena Neat, amb la capçalera modificable) i alterar dràsticament el disseny, així com visualitzar el nombre de posts (507), les pàgines fixes (una, la que parla sobre mi mateix), les categories (26) i les etiquetes (75). Alhora em recorda que he incorporat 26 widgets a la plantilla (per exemple, el núvol d’etiquetes, el calendari, la meva foto, les entrades del Twitter…) i passa revista estadística del blog, recordant-me que he baixat molt darrerament en el nombre de visites diàries (quan em van nominar als Premis Blocs Catalunya, allò sí que era audiència!). Deu tenir a veure amb l’actualització (que ara és menys obsessiva i em deixa espai per a altres compromisos) o amb una pèrdua de pistonada dels blogs, que ha deixat ja de ser novetat i ha esdevingut una realitat més d’internet. Veurem com evoluciona en el futur aquest gènere discursiu de l’època telemàtica: potser patirà mutacions dramàtiques o una evolució cap a formes més austeres. Què serà dels blogs l’any 2015? En l’àmbit d’internet això dóna per un canvi de paradigma. Farem una sessió d’espiritisme amb Kuhn a veure què hi diu.

wp27

La trista societat

La nostra és una societat opulenta, obsessionada per la possessió ràpida i el plaer efímer, una societat que ha perdut els llaços ferms dels valors i que es remou en un oceà de cobdícia. Mentrestant, en un edifici del país una explosió sacseja les vides per culpa d’una font d’energia que de vegades fa present la seva força destructora. Una forta deflagració que esfondra les façanes i esquinça l’ànima. Era gent humil, senzilla, treballadora, segurament sense opcions de cobejar per la urgència de sobreviure. No hi ha dret, ni diví ni humà, que pugui justificar la destrucció de tantes il·lusions, desigs, projectes i sentiments compartits. No hi ha dret que la nostra terra, bocí de civilització occidental,  segueixi els paràmetres de la desigualtat vergonyosa, per més que alguns segueixen atorgant-se l’exclusiva del progrés. No, senyors, això no és progrés. La seguretat no tan sols afecta les relacions entre les persones, sinó que és una exigència de la llibertat. No puc ser lliure amb la vida amenaçada per elements artificials que malden per desfermar-se.

42

I sumem sense adonar-nos que la distància s’escurça, que Schopenhauer ens té preparades diferents malifetes al llarg del camí i el demiürg pervers es desvetllarà tot d’una per anunciar el cataclisme. Però fruïm mentrestant dels petits moments de joia que, escadussers, es reparteixen per atzar en alguns fulls del calendari. Cada cop tinc més clar que la vida ha de ser viscuda des de les seves entranyes, a l’encalç de les forces primitives que ofereixen fragments de sentit en l’esdevenir irracional. Cal viure: la resta és comèdia.

Gràcies per fer-me sentir estimat!

Record dels 41