L’esforç dels blogs

esfuerzo

Un blog precisa esforç, treball i dedicació. És molt fàcil anar-ho deixant per a l’endemà i que no arribi mai el moment de l’actualització. En temps passats, els del post diari, un servidor es veia posseït per una força irresisitible: sempre trobava l’espai, enmig de la voràgine de les obligacions, per escriure sense intermediaris, lliure, deseixit, a la recerca de la veritat que s’esmunyia com és costum. Eren altres èpoques. Les idees fluïen i es transmetien a l’espai d’administració, tot adaptant-se al tipus de mitjà: ara un vídeo, adés un fitxer de so,  a continuació una imatge o un enllaç. El blog era l’expressió de la identitat d’una persona amb múltiples finestres obertes i escàs marge de maniobra. És molt fàcil deixar-ho i dedicar-se en cos i ànima al divertiment del Facebook, on els amics te’ls trobes en el mur, et feliciten per l’aniversari o etiqueten una imatge on has aparegut, fins i tot sense permís. És molt fàcil dir qualsevol ximpleria i convertir-la en el teu estat (“Estic caçant bolets” o “M’avorreixo”), mentre que el blog demana una elaboració i un temps diferent del fragmentarisme líquid de la xarxa social. M’agrada el Facebook, per què negar-ho, i en els darrers temps ha esdevingut un substitutiu del blog, fins i tot un instrument de retrobament nostàlgic en la distància nodal. Pots xatejar, enviar-hi missatges, penjar fotos i vídeos, participar en grups, mostrar quins són els teus ídols, tafanejar en els moviments dels amics i amigues i instal·lar-hi tota mena d’aplicacions. En el blog has d’escriure i publicar, tan sols això, amb la possibilitat que no hi hagi comentaristes i et deprimeixis per la manca d’audiència. En el Facebook sempre hi haurà un amic disposat  a oferir-te el seu suport amb uns minuts de conversa en línia o un comentari en qualsevol element publicat. Però el blog conserva encara l’atractiu del producte literari, del petit llibre d’un mateix que hom es resisteix a abandonar perquè hi bateguen massa sentiments, massa emocions convertides en mots de revolta contra les normes rígides  del món dels àtoms. Bloguegem, companys, no parem mai de fer nosa als apòstols de la superficialitat, siguem coherents amb la nostra condició de nous hiperboris.

Retorn esperat

Anuncis

10 pensaments sobre “L’esforç dels blogs

  1. Wir sind Hyperboren! -que deia el nostre amic Federiko. Em penso que tu i jo som uns nostàlgics dels blogs… Potser passaran de moda, amb el Facebook i el que vingui darrere del FB, però -com deia en Jamfri-: sempre ens quedaran els blogs.

  2. És estrany: abans els blogs eren l'”enemic” dels llibres; i ara en són l’últim reducte.
    Em sembla, si més no, interessant com canvien les coses, i com la sortida d’un altre element en discòrdia (el facebook) pot arribar a canviar tant les impressions dels qui portem el nostre temps per aquí.
    En la meva opinió, a part de ser dues coses molt diferents, no hi ha ni punt de comparació entre l’un i l’altre.
    Tot i que és cert, el facebook es pot menjar els pitjors blogs 😉

  3. Hola Enric. Jo també soc de Badalona encara que ja fa 14 anys que visc a Martorelles.
    Acabo de descubrir el teu blog i m’agrada llegir-lo. Aniré passant amb una mica més de temps.
    Jo també tinc un blog on vaig colocant “coses” de Martorelles. Es, sobre tot, fotogràfic.
    BONES FESTES
    Antonio
    http://www.antondensi.com

  4. Com pots deixar el blog per la superficialitat del facebook? Ens obris un espai i ens deixes tirats? És broma, estic contenta que no te’n “vagis” del tot.

  5. Hola, Enric:

    Jo, que vaig començar el meu blog el juliol passat, quasi que prefereixo que hi passi poca gent. El meu blog és l’espai on escric les meves coses, escric, llegeixo i corregeixo. I després decideixo que em deso. El blog també em fa la funció d’abocador personal o de diari. És un lloc on he pogut buidar sentiments personals en forma de poemes o altres escrits. Com que alguns són força personals, tampoc em fa res si no els llegeix ningú…
    El Facebook m’ha servit per trobar-hi amics i família. He recuperat un cert contacte amb cosins que havia perdut de vista de fa temps i trobo molt útil poder saber d’ells sense destorbar. I ells també poden saber de mi fàcilment.
    Al blog m’hi dedico quan puc, que és menys del que vull. Ara, durant les vacances, espero poder-hi publicar algun conte. En tinc pendent un sobre com es van conèixer la mare i el pare.
    En resum, per mi el blog és un espai d’expressió personal i el Facebook un espai de relació social, encara que sigui a distància.

    Gràcies per les teves reflexions i una abraçada!

  6. Gràcies pels vostres comentaris!

    No us penseu que abandonaré tan fàcilment. No deixaré el blog pel Facebook, de cap manera. Potser faré alguna mena de refundació o replantejament però continuaré amb l’art del posteig.

    Una salutació des de les comarques hiperbòries!

  7. Jo tenia un professor, a cinquè d’EGB, que em va ensenyar la cosa més important (o una de les més importants) que mai he aprés: “cal fer cada cosa al seu temps”. De fet, quan fèiem alguna cos que no tocava, ens feia copiar aquesta frase unes cinc-centes vegades.

    Hi ha un temps per als blogs. Com es sap que ja és temps de blog? Supos que això ja és personal i depèn de cadascú. Per alguns, el blog es la llibreta on, abans de la tecnologia, hi apuntava aquelles coses pendents de ser pensades amb més profunditat que alguns mesos després, es redescobrien i repensaven.

    Per altres el blog és un lloc de comunicació visceral (aquella necessària per construir-se davant dels altres). També hi ha qui espera “en candeletes” els comentaris dels altres, per validar o refutar una opinió. En el meu cas és una mica de cada. De vegades les proporcions canvien, però és una barreja de ls necessitat de ser (vist) en ser observat. De que em validin o refutin i de tenir un lloc on deixar algunes idees perquè madurin al sol dels bits.

    Què vull dir? Doncs a banda de lo que ja he dit, que la freqüència amb la que jo escric, és, si fa no fa, la freqüència amb la que abans agafava la ploma (les coses serioses i personals les escric amb ploma) i el paper per escriure allò que després de escrit, estripava o guardava.

    Jo soc informàtic i potser veig la tecnologia com una mena de evolució de lo que ja tenim enlloc d’una cosa nova a la que cal enfrontar-s’hi o calgui crear al seu voltant, noves costums i maneres. Clar que, el fet de tenir una cosa pública, mostra certa vanitat d’autor i aquesta vanitat crea la falsa necessitat de mantenir la imatge a la xarxa.

    Per cert, aquesta vanitat d’autor (que té tot creador, ho vulgui o no reconèixer) és motor de la novetat, per tant, no s’ha de menystenir o arraconar. Però bé, aquesta ja és una altra qüestió.
    Salut i diners.
    Alex

  8. Ànims enric!

    Ja et notava una mica menys productiu últimament !

    M’agrada llegir-te!
    per cert facebook té coses desagradables, ja t’explicaré algun dia xq només vaig durar tres setmanaes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s