La trista societat

La nostra és una societat opulenta, obsessionada per la possessió ràpida i el plaer efímer, una societat que ha perdut els llaços ferms dels valors i que es remou en un oceà de cobdícia. Mentrestant, en un edifici del país una explosió sacseja les vides per culpa d’una font d’energia que de vegades fa present la seva força destructora. Una forta deflagració que esfondra les façanes i esquinça l’ànima. Era gent humil, senzilla, treballadora, segurament sense opcions de cobejar per la urgència de sobreviure. No hi ha dret, ni diví ni humà, que pugui justificar la destrucció de tantes il·lusions, desigs, projectes i sentiments compartits. No hi ha dret que la nostra terra, bocí de civilització occidental,  segueixi els paràmetres de la desigualtat vergonyosa, per més que alguns segueixen atorgant-se l’exclusiva del progrés. No, senyors, això no és progrés. La seguretat no tan sols afecta les relacions entre les persones, sinó que és una exigència de la llibertat. No puc ser lliure amb la vida amenaçada per elements artificials que malden per desfermar-se.