Bloquejat sense bloguejar

83397684

Potser és el declivi del blog, el comiat lent d’uns mots que desapareixen tot d’una i que resten colgats en les profunditats abisals de l’oblit. No sé què he de fer per restaurar la periodicitat assolida en altres temps d’actualitzacions alegres i de verb revoltat. He perdut la il·lusió, la màgia que alenava el discurs i em feia invulnerable. Massa cops del destí i massa fulls del calendari arrabassats per les tasques indefugibles de la vida inautèntica. Voldria ser jo i conquerir l’espai dels posts amb noves esperances literàries i filosòfiques, però un fre poderós m’impedeix el retorn disciplinat: la sensació de desert virtual, de no dir res que no hagi estat dit, de desesperació davant la negació impertorbable que plana en el meu esperit exhaurit. Divagacions estèrils sobre la forma pura i la llunyania de la claredat dels paràgrafs sobre docència o política em fan replantejar tota la meva tasca. Potser ha arribat el moment de la refundació.

Anuncis

3 pensaments sobre “Bloquejat sense bloguejar

  1. Hola de nou.

    Jo soc lector incondicional del teu blog. Hi trec el cap sovint per veure què hi ha de nou.

    De vegades me he trobat amb la situació (o l’estat ‘ànim) que tu descrius aquí, però després de pensar-hi una mica… arribo la conclusió que això de blogejar no és una obligació, que és, més aviat, una necessitat, i jo, en aquests lapsus d’abstinència escriptora, em dtorno comentarista d’altres blogs.

    Crec que l’objectiu és no sortir del mon del pensament i la escripura. De vegades només cal trobar la gota que fa vessar el vas, la que acaba de completar la idea que ens ronda pel cap i auqesta “gota” de vegades es ttroba en un altre blog.

    Salut i fins aviat.
    alex

  2. Estic completament d’acord amb l’Àlex pel que fa al concepte del blog i del blogger. Actualitzar el blog no ha de ser una obligació, és més el fruit d’una necessitat de deixar constància d’allò que creiem i volem posar a l’abast de qui es passeja per aquest mon virtual.
    El blog i els seus posts no son una finalitat en sí, sinó una eina on es refugien publicament els nostres pensaments.
    Segur que tard o dora els posts tornaran a fluir sols, les etapes son inevitables i neceessàries a les nostres vides, viu cada moment i no t’obliguis a retornar per camins que ja has passat, segur que quan menys t’ho esperis reprendràs aquests camins d’una forma natural i et tornaràs a trobar assegut davant de l’ordinador amb un munt d’idees per plasmar en aquest blog que molts de nosaltres ja hem fet nostre 😉

    Salut Enric !!!

  3. En la mateixa línea que Alex i Xavi, només puc dir que jas ens basten les obligacions que no podem defugir. El bloc ha de ser una via d’alliberament, no unes cadenes. No te desesperis el mal temps sempre passa. Una canço popular mallorquina ja ho diu “…que després d’una maros sol venir una bonança”. Salutacions i ànims!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s