De llengües i de crostes

L’altre dia Felip Puig va fer unes desafortunades declaracions criticant el català de Montilla, afirmant que el president destrossa la llengua, i van ser desafortunades sobretot per totes aquelles persones que arriben al país i fan l’esforç per aprendre el català, malgrat les dificultats que suposa davant l’omnipresència social del castellà. És admirable que molts immigrants facin seva la nostra parla i que la utilitzin com a eina d’integració. Sí, pensant en aquestes persones les declaracions de Puig són lamentables, ni de bon tros pensant en la màxima autoritat del país, que fa gairebé quaranta anys que viu a casa nostra i per al qual l’exigència hauria de ser una mica superior. Una màxima autoritat que hauria d’haver tingut el detall de catalanitzar el seu nom com a mostra de voluntat de comprensió d’un càrrec que històricament ha estat un referent. Però no, la crisi dels referents és espectacular, no hi ha full de ruta nacional i sembla que tot s’aigualeix en un aiguabarreig indefinit. Bassas va haver de plegar per ser massa nacionalista i per no acceptar unes exigències en el seu programa que ratllaven el ridícul (els programes s’han de fer aplicant la llei de paritat? Déu meu, no ens està afectant la neurosi del políticament correcte?). Va haver de plegar perquè era un dels components essencials de la coneguda crosta de l’antinacionalista Joan Ferran, un personatge que recorda a certs dirigents del PP. Tot tornarà a la normalitat de la inconcreció i ens convertirem un altre cop en una província, en un territori conquerit i vençut, gràcies a la col·laboració inestimable dels dirigents d’aquesta trista i dissortada pàtria.

El vídeo, un record a una de les millors veus de la ràdio. Et trobaré a faltar els matins.