Crisi blògica?

La meva relació amb els blogs -he d’admetre-ho- conté un component destacable d’amor-odi. M’apassionen, no cal dir-ho, i ja fa molt de temps d’aquesta obsessió (quatre anys, per ser exactes), però alhora els veig com un obstacle entre el meu jo i la realitat. Un aspecte rellevant d’aquest fenomen de la virtualitat és la necessitat d’actualització. Un blog que no actualitza és un paisatge erm, inhòspit, un desert de mots inarticulats. Sovint tinc la necessitat d’alliberar-me per uns dies de l’obligació (gairebé categòricament imperativa) de postejar, de deixar silents gargots en la plana de l’espai d’administració, i penso que el millor seria desaparèixer lentament, fer mutis quan ningú no em vegi, passar a formar part de la carn real que s’abandona als espectacles fútils i passius. Sovint crec que fugir és la teràpia contra la solitud, ja que en aquest univers catosfèric estem molt acompanyats però divaguem sols davant del teclat reclamant una mica d’atenció per part d’altres ànimes solitàries que divaguen soles davant del teclat. Creem xarxes per compartir les nostres dèries, ens unim a causes absurdes (o no tant) i ens delim perquè els altres vegin que hi som. Volem que sàpiguen el que estem fent en aquest just instant, si som a casa, a la feina o plantant tubercles. I riem i plorem en la virtualitat a la recerca de reconeixement. Tantes finestres obertes provoquen angoixa, fins al punt de fer esclatar la il·lusió en mil bocins de bits, com llàgrimes intempestives que esdevenen impulsos elèctrics. Però hi tornem, immigrants virtuals enyorats del post primigeni.

Anuncis

3 pensaments sobre “Crisi blògica?

  1. No crec que un s’hagi d’obligar a postejar a diari. Cadascú li dona la vida que troba convenient al seu bloc.
    Quan vaig crear el meu bloc tenia clar que no seria res més que un lloc on publicar les meves reflexions sobre diferents temes, sense cap tipus d’ambició, i encara menys amb la finalitat que aquests fosin llegits per persones que ni tansols conec. Tan sols és un espai on es pot trobar un troç de mi.
    Un bloc no l’entenc com una obligació, sinó com un espai de fugida que convida a aquells que el visiten a reflexionar.

    Anims Enric. Les crisis son passatgeres i necessàries 😉

    Salut!

  2. Retroenllaç: Trobada bloguista « Meditacions des de l’esfera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s