Crisi blògica?

La meva relació amb els blogs -he d’admetre-ho- conté un component destacable d’amor-odi. M’apassionen, no cal dir-ho, i ja fa molt de temps d’aquesta obsessió (quatre anys, per ser exactes), però alhora els veig com un obstacle entre el meu jo i la realitat. Un aspecte rellevant d’aquest fenomen de la virtualitat és la necessitat d’actualització. Un blog que no actualitza és un paisatge erm, inhòspit, un desert de mots inarticulats. Sovint tinc la necessitat d’alliberar-me per uns dies de l’obligació (gairebé categòricament imperativa) de postejar, de deixar silents gargots en la plana de l’espai d’administració, i penso que el millor seria desaparèixer lentament, fer mutis quan ningú no em vegi, passar a formar part de la carn real que s’abandona als espectacles fútils i passius. Sovint crec que fugir és la teràpia contra la solitud, ja que en aquest univers catosfèric estem molt acompanyats però divaguem sols davant del teclat reclamant una mica d’atenció per part d’altres ànimes solitàries que divaguen soles davant del teclat. Creem xarxes per compartir les nostres dèries, ens unim a causes absurdes (o no tant) i ens delim perquè els altres vegin que hi som. Volem que sàpiguen el que estem fent en aquest just instant, si som a casa, a la feina o plantant tubercles. I riem i plorem en la virtualitat a la recerca de reconeixement. Tantes finestres obertes provoquen angoixa, fins al punt de fer esclatar la il·lusió en mil bocins de bits, com llàgrimes intempestives que esdevenen impulsos elèctrics. Però hi tornem, immigrants virtuals enyorats del post primigeni.