Bellesa sense cotilla

Sense esma, mort, esgotat per les exigències dels dies. Dures les tasques en el món de la docència. El final de curs és a prop i els batecs del Gran Divendres ressonen enmig de la nit somorta. Setmana d’emocions, de discursos i de moltes il·lusions per un poble que es deleix per ser escoltat. Serenitat com a medecina davant el balbuceig inintel·ligible. La victòria del fragment en un llibre col·lectiu que es presentarà demà a la meva comarca: literatura en paper transfigurada des del no-lloc del blog personal, “l’escenari de la representació virtual, l’apologia de l’escriptura en procés, l’esbós d’una obra literària que es basteix amb ciment vital des de la perspectiva irreductible de l’artista tràgic, ànima solitària que somia el somni del fragment etern, la silent corba del temps retrobat”. Ens veurem a Vallromanes amb el desig que aquesta reivindicació blògica sigui tot un èxit i deixem de ser el cau dels marginats. Blogaires d’arreu, uniu-vos, crideu ben fort que sou la veu literària del present, els profetes de la bellesa sense cotilla. Els analògics sense arguments segueixen odiant els blogs perquè són amants dels blocs i no han administrat mai un espai virtual en llibertat.

Anuncis

2 pensaments sobre “Bellesa sense cotilla

  1. La modèstia és un bé que s’ha de saber administrar. No caiguem mai en la supèrvia de ser allò que la història posarà algun dia al seu lloc.

    Temps al temps. No som més que hombres virtuals de persones que vivim un dia a dia atrafegat.

    Escrivim, descrivim, opinem sobre allò que ens inquieta, però no som més que amants de la paraula, frustrats, teclejant milers de mots que s’amagatzemen en forma de codi ASCII en alguna base de dades llunyana.

    La humilitat fa gran a la persona que, amb el pas de temp, serà reconeguda pels seus fets.

    Les paraules se les emporta el vent ( o algún servidor que, en algún futur no molt llunyà, deixarà d’oferir el seu servei).

  2. No, no som els millors, però internet ens ha donat l’opció de publicar sense demanar permís, la llibertat d’editar els nostres textos de manera oberta, susceptible de crítica. El somni de l’hipertext universal, la utopia de l’escriptor 2.0 és el blog-en-progrés.

    Sí, hem de ser humils des del nostre enclavament virtual, el nostre racó perdut en els nodes del ciberespai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s