Pacte imminent

En el meu poble ha tornat l’estabilitat, gràcies a un acord que garanteix el govern fins l’any 2011. Demà, diada de Sant Jordi, la signatura.

Misteris

No parlem. Badem incomprensiblement en un estossec llunyà. El temps durant la infantesa era un ésser parmenidi envoltat de tortugues eleàtiques i ara és el flux desesperant que minva les forces i les redueix a micropartícules semitransparents. Per què el passar inevitable devora les flors que tot d’una es marceixen? Per què estic sol, escrivint dellà les poncelles al costat de lletges tecles sorolloses d’un artefacte malèvol?  No sé el perquè i m’interessaria rebre un senyal d’una força que s’esmuny quan la penso, relíquia intel·lectual de savis medievals entossudits en la demostració d’allò que incorpora perfeccions inimaginables. Rebre un senyal, dic, des de quina contrada? Les muntanyes i els ocells no mostren els reremons sinó que dibuixen un cel sensible, massa sensible, blavor impàvida envoltada de misteri.

Tòpics destruïts

Molt valent Zapatero amb la seva aposta femenina en el nou govern i alhora per la joventut, amb més energies que la típica gerontocràcia. Molt valent amb la inclusió d’una dona com a ministra de Defensa, diguin el que diguin els mascles de l’espasa, acostumats a una estructura jeràrquica masclista i homofòbica. El pas següent és a prop: suprimir el Ministeri de Defensa i destinar la partida a Educació i Afers Socials. Ja ho deia Kant, quan anava a la recerca de la pau perpètua, que els exèrcits permanents amb el temps haurien de ser eliminats. El món dels fusells és un àmbit basat en imperatius indiscutibles: les ordres han de ser obeïdes des de l’heteronomia més ximple, fins i tot les absurdes, i no hi ha res més estúpid que seguir una ordre insensata. Qui no segueix la norma queda exclòs i el pes de la llei cau sobre ell, baldament la consciència pugui ser més valuosa que tots els codis escrits de la terra. L’autonomia moral, la llei que ens donem nosaltres mateixos, el deure d’obeir els nostres criteris amb pretensió universal, matarà la disciplina externa, els manaments arbitraris i els judicis previs.

Lloança de les Humanitats

En temps de crisi humanística i de despropòsit polític en matèria educativa, em permeto esmentar un fragment de l’autobiografia de Sartre Els mots (Les mots, 1964). Molta ciència per al món contemporani i els que cursen batxillerat de Ciències es queden sense admirar la bellesa de les arts:

Les vidrieres, els arcs boterells, les façanes esculpides, els crucifixs de talla o de pedra, les meditacions en vers o les harmonies poètiques: aqueixes Humanitats ens conduïen a la Divinitat sense fer marrada. Tant més que calia afegir-hi les belleses naturals. Una mateixa alenada modelava les creacions de Déu i les grans obres humanes; un mateix arc iris brillava en l’escuma de les cascades, mirotejava en les pàgines de Flaubert, lluïa en els clarobscurs de Rembrandt: era l’Esperit. L’Esperit parlava a Déu dels homes i era, per als homes, el testimoni de Déu. L’avi veia en la Bellesa la presència carnal de la Veritat i la font de les més nobles elevacions. En certes circumstàncies excepcionals -quan esclatava una tempesta a la muntanya, quan Victor Hugo estava inspirat- hom podia assolir el Punt Sublim on es confonien la Veritat, la Bellesa i el Bé.

JEAN-PAUL SARTRE (2005): Els mots (trad. de Josep M. Corredor). Barcelona: Proa.

Filosofia per ser feliços (I): Sòcrates

Avui comencem una nova sèrie, que ens anirà molt bé per estudiar el concepte filosòfic de felicitat i, alhora, per repassar l’anglès. Es tracta de la sèrie A guide to happiness (Filosofia per ser feliços), que es va emetre a TV3 l’any 2003 i que es va reemetre fa un parell d’anys. Analitza sis filòsofs: Sòcrates, Epicur, Sèneca, Montaigne, Schopenhauer i Nietzsche. Presenta el programa Alain de Botton, autor del llibre El consol de la filosofia.

El primer capítol es titula Sòcrates i la suficiència. Espero que us agradi.

[Aquest post estava preparat per ser publicat al Blog de Filosofia 2.0, però, per culpa de problemes d’edició, no va ser possible. El comparteixo, doncs, amb tots vosaltres.]

L’absència

He estat absent durant els darrers quatre dies per unes circumstàncies personals que m’han fet replantejar el sentit de la realitat i la virtualitat i que m’han tancat en el meu jo, entotsolat, conscient de la contingència de l’existència. Quan, de sobte, els impactes de la vida solquen els plecs del més íntim hom perd la bruíxola vital, el que ens arrela al món i ens obliga a continuar en la mateixa direcció, tedioses hores amb les presències que de costum ignoren el que es remou en l’interior. No podia romandre gaire en el món virtual, ja que des de la realitat física l’estimada reclamava tota la meva atenció. I un possible dissort (que no es produí) ha vingut acompanyat d’un missatge d’esperança, d’una obertura intencional des dels viaranys polítics a la recerca del benestar ciutadà. Perquè ella és el tot que m’inspira. El relat dels meus dies.

Espero reprendre amb ganes el blog. El futur és ple de bones notícies. Sí, de debò.

Mags de l’esfèrica pesant

Els veus cada dia en el parc, fent unes cistelles, preparant-se per a un possible futur verd-i-negre. La vida no és res sense l’esfèrica pesant dels malabaristes badalonins, intentant un triple impossible o un alley hoop inversemblant. Cada dia entrenen en el parc: un és el director de joc i mostra un domini innegable de l’art d’assistir; un altre exerceix de tirador i copia l’estil d’un famós escorta amb el vint-i-quatre a l’esquena; l’últim, el més alt, no gaire cepat i amb uns braços llarguíssims, reboteja com ningú, mirant a l’aire en cada jugada. Somien desperts en un esdevenidor que els dugui la joia d’aixecar un bell trofeu argentat en una ciutat llunyana, envoltats de milers de persones enfervorides. El seu és un estil de vida. Demà tocarà filosofia i el professor els alliçonarà amb l’ètica del savi Mill, que no els interessa gens al costat de Rudy, Ricky o Mallet, els herois de l’esfèrica pesant en una ciutat on la màgia envaeix el basquetbol ajudats per un geni de l’estratègia.