Lloança de les Humanitats

En temps de crisi humanística i de despropòsit polític en matèria educativa, em permeto esmentar un fragment de l’autobiografia de Sartre Els mots (Les mots, 1964). Molta ciència per al món contemporani i els que cursen batxillerat de Ciències es queden sense admirar la bellesa de les arts:

Les vidrieres, els arcs boterells, les façanes esculpides, els crucifixs de talla o de pedra, les meditacions en vers o les harmonies poètiques: aqueixes Humanitats ens conduïen a la Divinitat sense fer marrada. Tant més que calia afegir-hi les belleses naturals. Una mateixa alenada modelava les creacions de Déu i les grans obres humanes; un mateix arc iris brillava en l’escuma de les cascades, mirotejava en les pàgines de Flaubert, lluïa en els clarobscurs de Rembrandt: era l’Esperit. L’Esperit parlava a Déu dels homes i era, per als homes, el testimoni de Déu. L’avi veia en la Bellesa la presència carnal de la Veritat i la font de les més nobles elevacions. En certes circumstàncies excepcionals -quan esclatava una tempesta a la muntanya, quan Victor Hugo estava inspirat- hom podia assolir el Punt Sublim on es confonien la Veritat, la Bellesa i el Bé.

JEAN-PAUL SARTRE (2005): Els mots (trad. de Josep M. Corredor). Barcelona: Proa.