El moment del canvi

El moment del canvi educatiu ha arribat. No podem esperar més i hem de començar a substituir les aules analògiques per les digitals, a favor d’una cultura 2.0 en la qual l’estudiant sigui el centre i el docent el guia de l’aprenentatge. Com assenyalava ahir El País en la secció Vida & Artes, la xarxa segueix a dia d’avui poc utilitzada, ja que els centres no s’acaben d’acostumar a internet (l’ús de l’ordinador sense connexió és clarament superior). El vídeo ha triomfat com a mitjà per a l’acció educativa, així com els suports de so, però encara es veuen reticències en la incorporació de l’element clau en la renovació tecnològica d’aquest segle. Com assenyala el diari, “Internet es una herramienta educativa sin precedentes. Nunca antes los estudiantes habían contado con semejante volumen de información. Un acceso ilimitado a cientos de recursos, desde bibliotecas, revistas científicas y enciclopedias actualizadas al minuto, hasta mapas, archivos, fotografías y vídeos.” Moltes dades, molta informació que no esdevé coneixement perquè no es produeix la consegüent adaptació en clau pedagògica. I la causa és la manca de màquines a les aules. La restricció de la docència en TIC a l’aula d’informàtica, que no sempre està disponible, provoca que les classes encara es moguin en els paràmetres del segle anterior: un professor que explica la lliçó que l’alumnat es dedica a recollir per poder-la repetir posteriorment en forma d’examen, un professor que s’embruta les mans de guix i escriu a la pissarra amb els mateixos moviments de fa vint anys. En el reportatge apareix un episodi interessant de didàctica-ficció: “Algunos especialistas imaginan un futuro en el que el maestro dará clase pulsando sobre una pizarra digital interactiva conectada a Internet. Desde allí encargará, por ejemplo, un trabajo sobre células madre. Los alumnos trabajarán colectivamente comunicados mediante servicios de mensajería instantánea y recabarán datos en motores de búsqueda. Accederán a las últimas noticias en diarios y revistas especializadas y lo ilustrarán con fotos de Flickr y vídeos de YouTube. Colgarán el resultado en un blog colectivo y lo presentarán oralmente en clase. Los padres podrán seguir los progresos de sus hijos consultando el blog desde casa.” Sí, emprem blogs (en el meu centre uns quants, per no dir-ne molts), però no és possible que en totes les aules es posi en joc la competència digital que tan desenvolupada està en els nostres estudiants. Quan es planteja una activitat en blog (com a exemple un comentari sobre la felicitat que podeu consultar en el meu Blog de Filosofia 2.0), la participació és espectacular, superant amb escreix les activitats diàries en paper, que resulta ja un mitjà opac, que es resisteix al diàleg, que roman empresonat per la seva manca d’interactivitat. No hi ha res a fer si no es produeix un gir copernicà i una transformació metodològica sense precedents, a més d’una conscienciació global en els mestres i professors, molts dels quals encara es troben a les beceroles del procés de digitalització.

La universitat utòpica

Aires nous en el meu poble