Capteniment

Matí de bàsquet. Pavelló dels Països Catalans. El meu fill juga i el seu equip guanya. Un bon partit jugat netament, com només ho poden fer els nens de vuit anys. Entre el públic, pares, mares, avis i àvies animen els seus, com és lògic. Entre els pares de l’equip visitant, un energumen amargat per la ignorància militant en què viu comença a cridar i a insultar l’àrbitre, protestant per les faltes personals que no ha assenyalat. Li adreça un insult molt dur, a un àrbitre gairebé adolescent que deixa jugar força, tant als uns com als altres. Però no. L’energumen segueix cridant i gairebé provoca una baralla amb els pares de l’equip local, sort que aquests encara conserven alguns valors positius de l’educació que van rebre antany. Sort que aquests entenen que no es pot anar a provocar l’altre quan al bell mig es troben els nens, sensibles als models que reben de fora, tant si aquests lloen la pau com si realitzen una apologia de la violència. Davant dels infants és immoral fer espectacles d’aquesta mena. L’efecte que han causat aquests crits ha estat la indiferència per part dels pares del seu equip, que no han donat suport a les atzagaiades verbals de l’individu, i la reacció del públic local animant encara més. Em pregunto quin model ofereix aquest pare als seus fills, de quina manera l’escola pot contribuir en les actituds i els valors si des de casa s’inculca la bronca i s’exalten les maneres violentes. Com és possible un pacte social per elevar el prestigi dels docents amb aquest ajut inestimable?

Anuncis

2 pensaments sobre “Capteniment

  1. Tenia uns quaranta anys, vestia elegant trajo blau en fines ratlles , camisa blanca amb el coll obert, ulleres de visió de color vermell, es coneix que feia poc s’havia desfet de la corbata que probablement duia tot el dia posada, el seu aspecte era el d’ un d’aquells senyors amb un treball important tot el dia donant ordres.

    Està a punt de començar el partit de la lliga escolar de Ripollet, els rivals són nens i nenes de 6 i 7 anys, distribuïts en dos equips. Els de vermell són els líders no ha perdut cap partit, els blaus els segons només n’han perdut un, l’anada contra els mateixos que avui juguen.

    L’ambient és relaxat, tots els pares i mares dels dos equips hem anat a veure els nostres fills, distingeixo algun avi/a entre el públic, saludo en Miquel, antic company i pare d’un nen de l’altre equip, el partit està a punt de començar, és en aquests moments que uns crits demanden l’atenció de tots, girem el cap i veiem com un pare de l’equip contrari recrimina en veu alta la decisió de l’entrenador de no comptar a l’equip inicial amb el seu fill, és ell l’home del vestit blau.

    Es desagradable, tothom mirant els nens i nenes fan cara de que la cosa no va amb ells, el nostre entrenador i l’àrbit s’esforcen en distreure la seva atenció, mentres l’home continua escridassant l’entrenador des de l’altre banda de la pista. L’entrenador no supera els 20 anys però no s’arruga, es manté impassible els seus crits, finalment el pare llença un crit: esborraré el meu fill de l’equip!!!.-udola, l’entrenador contesta : molt bé li diu.- llavors, pànic, horror, esgarrifança, el senyor anava a dir, l’individu millor surt a la carrera a agredir el tècnic, algun pare intenta agafar-lo no pot! Tira l’entrenador a terra d’una espitjada, acte seguit és agafat pel darrera pel Miquel el meu amic, d’una volada , sense que jo l’hagués vist, havia anat allí, retonem el tema estem parlant d’ESPORT ESCOLAR!!! I ara que&

    S’ha fet la nit, es negre molt negre, trist molt trist, que ens està passant! He passat per dues facultats d’educació d’aquest país (corresponen a la carrera i un postgrau) però allí no deien res no advertien de que per molt facis , hi ha salvatges pel món disposats a tot, Immediatament he parlat amb la meva filla i els seus companys, he intentat reconstruir l’escena i donar-li algun sentit per a ells, potser no ho hem aconseguit.

    He vist la cara del fill de l’agressor, tenia 6 anys, com la meva filla, tristesa molta tristesa m’ha entrat, i ara què? He pensat.

    On anem a parar, en que ens hem convertit, és una excepció en pregunto?

    ESTEM PARLANT D’Esport? NO

    ESCOLAR? TAMPOC

    Ricard

    Post publicat el 19 de febrer de 2008.
    http://golfes.bloc.cat/post/12834/213266

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s