Projectes lingüístics

Catalunya, com sabem, és una realitat plural, amb una llengua pròpia (i també cooficial amb el castellà) i centenars de llengües que són emprades en la vida quotidiana, reflex de cosmovisions incommensurables i empremta d’un patrimoni cultural insubstituïble. A les escoles, on s’integra aquesta pluralitat, la llengua n’és un element bàsic, per això el Departament d’Educació ha proposat la realització d’un nou Projecte Lingüístic de Centre, que pugui copsar la realitat escolar de cada centre, la seva foto fixa (que tot d’una és mòbil) i els reptes que ha d’encarar en aquest terreny. Avui m’ha tocat assistir a la Jornada de Presentació del PLC, com a docent de llengua i alhora implicat en el món de les TIC, que s’ha celebrat a l’IES Puig Castellar, de Santa Coloma de Gramenet, un mirall d’aquest multiculturalisme al qual assistim en aquest inici de segle. Després de les presentacions de rigor, el sociolingüista Albert Bastardas ha dissertat sobre com podem millorar les estratègies sociolingüístiques de l’escola i ha parlat de la Catalunya glocal (la que és com tots els territoris del món, global i local alhora). Ha afirmat que la nostra espècie en l’actualitat s’està retrobant, però ho està fent amb una fragmentació lingüística. Una idea molt fecunda és la de la sostenibilitat lingüística, manllevada de l’ecologia, consistent a mantenir la diversitat lingüística i alhora respectar l’existència d’una llengua universal que serveixi per entendre’ns tots plegats. Sí a la diversitat lingüística, però també a la intercomprensió mundial. Cal aturar la tendència abusiva de les grans llengües amb una distribució de funcions: tot allò que es pugui fer en una llengua local no cal fer-ho en una de més general. En relació amb l’escola, en una reflexió sobre el context, Bastardas ha criticat que treballa més la lectoescriptura que no pas l’oralitat i aquest és un vessant que no es pot perdre. Ha recordat fets ja coneguts, com la crua realitat de la nostra llengua, que és la del mestre però no la del pati, s’utilitza per a les comunicacions institucionalitzades però no per a les individualitzades. Cal fer un esforç per incorporar-la a la vida quotidiana. Després del sociolingüista ha arribat el polític, concretament el conseller d’Educació Ernest Maragall,  i li ha tocat el discurs d’abans d’esmorzar. Ha posat èmfasi en l’afecte que cal tenir per la llengua pròpia i en la importància de l’educació per transmetre-ho. El català ha de ser la llengua de la llibertat, i fins i tot aquells que no la tenen com a primera llengua l’arribaran a estimar. Després d’un bon esmorzar, ha arribat l’hora de la burocràcia. Pere Mayans, blogaire i cap del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua, ha presentat l’aplicatiu del PLC, un conjunt de documents Word (o OpenOffice) i PDF que s’han d’anar emplenant amb un màxim de caràcters per a cada ítem. Es tracta de la reflexió que cada centre fa sobre el tractament de les diferents llengües (català, castellà, anglès, segona llengua estrangera…) i el context sociolingüístic. No hi ha dos projectes absolutament iguals, ja que cada escola se les ha d’haver amb un alumnat diferent, en comarques diferents i amb necessitats socioeducatives diferents. Els centres haurem de treballar en aquests documents per mostrar com enfoquem, en definitiva, el nostre projecte educatiu. Per acabar la jornada, que ha estat llarga (de 9 a 14), l’escriptor i enigmista Màrius Serra, verbívor català per excel·lència, que ens ha fet riure amb els seus palíndroms i anagrames.

Taller de blogs educatius 2008

Avui us presento el contingut del taller d’edublogs que he d’impartir a la Fundació de l’Escola Cristiana de Catalunya. Hi ha novetats respecte als altres tallers que he dut a terme, ja que apareixen més enllaços a blogs educatius (per matèries) i una referència a les seves aplicacions didàctiques. I també hi és present la Catosfera: a veure si la trobeu!

Accés directe a l’arxiu PPT del taller

Massa pressa

Devorar el temps com si fos el darrer dia. El rellotge s’ha obsessionat amb el passar de les coses que passen i res no frena el seu desfici. Golafre de moments i homicida d’il·lusions. Massa pressa per arribar el primer a un lloc que, de cop i volta, presenta l’abisme com a única fita. Córrer i ambicionar els espais que altres conquereixen amb facilitat. Desaparèixer tot d’una davant la indiferència dels vius que romanen en la cursa.

El reconeixement dels pobles

Un poble vol convertir-se en estat. El seu parlament vota amb unanimitat per la llibertat i han de ser els altres els que acceptin que aquesta declaració és legítima. Espanya ha afirmat que no donarà suport a una declaració unilateral, encara que Estats Units sí ho ha fet i diversos estats de la Unió Europea. Sèrbia, que apel·la als orígens d’aquest territori, i Rússia no en volen saber res i intentaran que es restableixi l’statu quo anterior. Però és un poble el que vol ser independent. I les voluntats alienes, com sempre al llarg de la història, s’interposen en l’elecció del destí. Han de saber que no existeixen països grans ni petits, sinó tan sols persones que volen decidir com han de viure i com han d’organitzar-se. I hem de saber nosaltres alhora que els processos històrics són heterogenis i que les els viaranys dels pobles dibuixen rutes diferents. Però hem de respectar la voluntat lliure expressada per la veu dels ciutadans. I saber que la violència mai no és la solució.

La veritat

Avui la gran dama menystinguda. Antany l’adequació entre l’enteniment i la cosa. Provisional judici sobre el món que utilitzen els humans, i molts polítics, per justificar les seves mentides. Dogma dels integristes per capgirar l’ordre geopolític. Ésser que s’esmuny quan hom és a punt d’encalçar-lo.

Un premi ben merescut per a un amic catosfèric

La mentida

La mentida és un enunciat que tracta d’una realitat que no hi és, deformada a consciència pel subjecte. El mentider diu coses falses amb intenció. No hi ha res pitjor que els qui creuen les seves pròpies mentides: un cop deformada la realitat, gaudeixen de la deformació i exhibeixen músculs d’hipocresia.

Opcions?

20070511022317-vot.jpgObservant la subhasta política dels principals partits espanyols, immersos en un vergonyós combat a la recerca del votant més manipulable, se’m planteja la qüestió referent a la necessitat o no de dipositar un vot partidista (o partitocràtic) en les properes eleccions estatals. És ben coneguda la posició acomodatícia d’aquells que votaran PSOE perquè no guanyi el PP, atès que la primera és una opció menys dolenta que la segona, tot i que en clau catalana el partit governant no ha fet cap mèrit per ser dipositari de la confiança ciutadana. Hi estem d’acord: els socialistes són una opció menys bel·licosa que els populars i el seu discurs de vegades sembla conciliador (pura aparença: no vol dir que ho sigui de debò), mentre que la dreta (ultra?) s’ha embarcat en una dinàmica d’allunyament dels valors democràtics (quan apel·len a la llibertat d’escolarització en la llengua triada el que fan és oposar-se a l’imperi de la llei, essència de l’Estat de Dret). Quina és la millor opció per a Catalunya entre les formacions espanyoles? Ras i curt, cap ni una. Els socialistes dissimulen i s’ofeguen en proclames a favor de l’Espanya plural i són els primers a mantenir l’statu quo identitari, repressor i centralista, negant el progrés de la perifèria, concentrant tot el que és desitjable a la capital del reialme. Les infraestructures han esdevingut una antigalla (malgrat l’arribada, amb retard impresentable, de l’alta velocitat elitista) i els ciutadans resisteixen estoicament la deixadesa dels polítics espanyols, amb la col·laboració per omissió dels dirigents nostrats, que amb quietud illetrada assisteixen impàvids al desori general. Hem de votar aquells que ens ignoren i que menteixen amb premeditació respecte de les nostres lleis fonamentals? O bé ens hem de centrar en aquells partits que només pensen en Catalunya i que subordinen el seu programa al nostre benestar com a comunitat amb dret a ser sobirana? Hem de donar suport als de casa, en el benentès que el PSC, fins que no disposi de grup parlamentari propi, no es pot considerar de casa, ja que defensa interessos aliens al poble català i al seu futur en llibertat. I no hem d’oblidar, això no obstant, aquells que, tot i ser de casa, un dia no gaire llunyà pactaren amb la dreta més retrògrada d’Europa i li van concedir un poder excessiu i immerescut. Els que s’obsessionen en pactar per un plat de llenties i al final acaben sucumbint per manca d’ambició. Què ens queda, doncs? Aquells que van convertir Montilla en el president amb menys suport popular? Aquells que van atorgar la màxima autoritat del país a una persona que de cap manera pot convertir-se en referent de res? Sí, hem de donar confiança als de casa, però com, tapant-nos el nas?