Contents…

Tarda de teatre. Al TNC fan La plaça del diamant. Serà llarg: el primer acte dura una hora i vint minuts i els altres cinquanta minuts cadascun. Dos entreactes de vint i deu minuts. Els adolescents, expectants, són a punt d’assistir a una marató teatral. Alguns estossegaran durant la representació i altres jugaran amb el mòbil en silenci (el mòbil, és clar). La Natàlia i el ball inicial: rifaran cafeteres abans de rifar la toia, havia dit la Julieta. La ingenuïtat dels anys joves. La transformació en Colometa i en Quimet que no deixa d’exclamar “Pobra Maria!”. Un piset senzill i la vida en parella. Setmana de nuvis en comptes de nit de nuvis. Anys d’esperances i la proclamació de la República, un bell despertar de la llibertat. Els fills que creixen. I la llibertat que es trenca quan uns militars s’alcen contra la legalitat. Cal lluitar: milicians idealistes s’atansen al front. Quanta, quanta guerra i quanta absurditat morir per no-res. Bombardeigs sobre la ciutat. I en Quimet i en Cintet i la mort i anys de gana. Quan la mort se’ls emporta recordo el meu avi que no vaig conèixer mai i com el meu pare encara el recorda mentre fugen de la seva ment les experiències més noves. Els coloms també havien mort. El colomar feia basarda. Res per menjar i uns fills que malden per créixer. El salfumant com a única opció. Homicidi i suïcidi perquè tot s’acabi d’una vegada. L’adroguer Antoni ofereix feina a la Natàlia i el salfumant torna a la botiga. L’esguerradet desitja formar una família i és incapaç de fer-ho per la via natural. Matrimoni. Fills que creixen com el temps que passa i la Natàlia que fa les paus amb si mateixa i troba l’illa de tranquil·litat al costat de l’Antoni. Emocions a flor de pell, no és cert que la Rodoreda no sigui una sentimental. Són les 9 del vespre i és hora de recollir-se.

L’aigua era freda i em vaig enrecordar que el dia abans, al matí havia plogut fort i vaig pensar que a la tarda, quan aniria al parc com sempre, potser encara trobaria un toll d’aigua pels caminets… i dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria un cel… el cel que de vegades un ocell esbarriava… un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l’aigua amb el bec… o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents…

MERCÈ RODOREDA (1991): La plaça del Diamant. Barcelona: Edicions 62.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s