El silenci

 

Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen
(“D’allò de què no es pot parlar cal guardar-ne silenci”)

Ludwig Wittgenstein: Tractatus logico-philosophicus, prop. 7.

El silenci. L’ús públic de la pròpia raó. Les controvèrsies polítiques en estat pur. El líder populista insulta el que havia estat cap de govern espanyol durant vuit anys. No l’insulta, el fet és que el descriu. Però el cap actual del govern espanyol argumenta que cal respectar aquells que han estat electes, ja que és el poble qui els ha atorgat el vot. La carta sobre la tolerància en versió oral. Encara que opini el contrari que jo el debat és entre idees, no entre persones. No es pot dir que és un feixista el qui ha governat per mandat popular, baldament hagi donat suport al govern americà en la destrucció humana de l’Iraq. No es pot dir que és un feixista aquell que tothom amb conviccions realment democràtiques pensa que ho és. Però no es pot dir, no, que molts el van votar, com molts van votar aquell del bigoti l’any 1933. I el populista, que es creu demòcrata però és un altre tirà (i que no admet dissidències i creu posseir la veritat aboluta: “Patria, Socialisme o Mort”). Odio els qui es postulen com a salvadors de la pàtria, ja que l’únic que volen salvar és el seu ego malaltís. I el monarca que mai no diu res, que no ha estat votat per ningú (la gent va votar una constitució ja fa molts anys, en què es proclamava la monarquia parlamentària però no es fixaven candidats), parla per fer guardar silenci, per suspendre el judici, per enutjar el tirà. El tirà parla d’un altre tirà que va fer-se fotografies en una illa amb un parell de galifardeus. I el monarca, que no parla mai i que només surt per ser imitat pels líders mediàtics, exclama que cal que l’altre guardi silenci perquè s’estima molt la seva pàtria, fins i tot quan la governaven individus amb bigoti. El del costat, que s’estima el socialisme, encara que sigui descafeinat, es converteix tot d’una en Voltaire (perdoneu, Monsieur François-Marie) i enceta una digressió sobre el respecte mutu, fins i tot el que hem de tenir vers els qui porten bigoti i es comporten com a feixistes. L’altre, crescut en una onada de populisme barat, continua insultant els qui sempre reivindiquen l’estat de dret i culpabilitza el del bigoti de donar suport a un cop d’estat per prendre-li el poder, a ell, que en el passat també li agradaven els tempteigs colpistes. Com gosava treure’m del poder a mi, que sóc especialista en voler treure la gent del poder? El populista pensa que millor morir que renunciar al socialisme, que era la ideologia de Crist. I el monarca, demanant silenci, ell que ja no és res i que ni tan sols és fruit d’unes eleccions, ell que hauria de restar en el silenci més absolut i tenir cura dels seus néts amb tranquil·litat, lluny del brogit dels folls polítics en actiu. El socialista, que es creu il·lustrat i que potser ha llegit l’opuscle de Kant, opina que totes les idees poden expressar-se en llibertat i que ningú no pot desqualificar el contrari si aquest ha estat escollit pel poble. En un fòrum d’aquesta mena no s’admeten descripcions, encara que semblin insults (o insults que semblen descripcions?) i no s’admeten maleducats que no saben guardar silenci davant allò inexpressable, el místic, l’isomorfisme entre llenguatge i realitat. Qui parla construeix un món. I els populistes parlen molt. Potser massa i tot.

Anuncis

4 pensaments sobre “El silenci

  1. Et llegeixo des de fa molt temps, el teu lloc és un referent per mi, però no puc evitar de replicar en llegir aquestes frases:

    “… No es pot dir que és un feixista el qui ha governat per mandat popular, baldament hagi donat suport al govern americà en la destrucció humana de l’Iraq. No es pot dir que és un feixista aquell que tothom amb conviccions realment democràtiques pensa que ho és..”

    Si hi ha una cosa que no suporto és que em tractin com a un estúpid (al que cal emocionar per fer-lo reaccionar, al que cal motivar amb paraules dures per despertar-lo de lo quotidià).

    Quant a la primera frase “… suport al govern americà en la destrucció humana de l’Iraq” no crec que Aznar, per molt fill del dimoni que sigui (o que alguns desitjarien que fos per poder-li-ho retreure) no crec que conscientment digués: “va, anem a matar moros, que n’hi ha massa i no serveixen de res”. Això sí és “destrucció humana”. Hi havia un entorn determinat i un estat d’ànim particular al voltant de la decisió que aquest polítics van prendre (invasió d’Iraq, atac preventiu o com es vulgui anomenar). És una guerra. En les guerres hi ha de tot menys flors i violes. Encertada o no, no em negaràs, Enric, que la teva expressió és lleugerament demagògica.

    Pel que fa a la segon frase: he de entendre que les conviccions de la gent que van fer us de les eines democràtiques per elegir al presumpte feixista, no son realment demòcrates? Ser “realment demòcrata” és acceptar les regles de joc o bé ser d’un partit determinat? (normalment del que no guanya les eleccions)

    En qualsevol cas, m’agrada fer d’advocat del diable, això és, en aquest moment podríem dir (relaxadament) que soc apolític i que no faig campanya per ningú, però com deia fa unes ratlles, odio profundament que em prenguin per… i per… 🙂
    Amb tot el meu respecte, que el tens,
    Alex

  2. Apreciat Àlex:

    Gràcies pel teu comentari, ja que dóna vida a les entrades, que en alguns casos són clarament provocatives. Referent al primer aspecte, em posava en el lloc de Zapatero, tot fent ús de l’estil indirecte lliure (és ZP qui pensa, no jo), encara que en algun punt pot resultar premeditadament ambigu. Aznar no és un feixista d’origen (va ser votat per una majoria de ciutadans i en la seva primera època no va deixar anar la bèstia que porta dins), però no és clar que no sigui un feixista de destí (el seu menyspreu vers els pobres i els pobles no occidentals així ho dóna a entendre, ell, aporofòbic i classista). Les meves generalitzacions són merament estilístiques (no estic dient en cap moment que els qui no pensen com jo no siguin demòcrates, argument que podria subscriure perfectament Chávez). Caldria definir, a l’estil socràtic, què entenem per “conviccions democràtiques” i aclarir si realment les tenim.

    La referència dura i emotivista no és per estupiditzar els altres o per fer-los creure que són estòlids, sinó per mobilitzar una mica els sentiments d’aquells que no es mobilitzen per res, que no és el teu cas. Ets un bloguer i tens inquietuds, i això és molt valuós. Potser la meva asseveració no sigui més que una de tantes predicacions en el desert.

    L’acusació de demagògia és molt discutible, ja que si entenem per demagògia l’ús del llenguatge per convèncer jugant amb els sentiments, veuràs que aquesta no és la meva intenció comunicativa, sinó una altra de ben diferent: la discriminació entre les accions i les seves conseqüències. Bush, Blair i Aznar van anar a l’Iraq amb un seguit d’interessos econòmics (ai, la reconstrucció i el petroli!) però ho van fer adduint que el règim de Saddan disposava d’armes de destrucció massiva, acusació que s’ha demostrat falsa i que no va ser més que un motiu per justificar-ne la invasió d’una forma barroera. L’acció és envair l’Iraq però les seves conseqüències -que han de ser preses en consideració en tota acció moral- van ser la destrucció de moltes famílies (moltíssimes iraquianes i també americanes, per què negar-ho?). Els fets no són neutres moralment. Els fets generen valors.

    Sobre el “ser realment demòcrata”, repeteixo que hauríem de reflexionar molt sobre la mateixa concepció de democràcia, sobre el fet de votar amb llibertat, sense manipulacions. L’adverbi “realment” és un recurs erístic clarament provocador, ofereix un matís dogmàtic que potser és sobrer. El problema és que si relativitzem tot i no acceptem res segur ens quedem immòbils, sense decisions i sense blog.

    Ara et formularé la següent qüestió: realment (he he) et pots considerar “apolític”?

    Un altre cop, gràcies, Àlex, per la teva polèmica!

  3. Sí, suposo que tens raó, caldria rellegir la definició de democràcia per veure com ens hem allunyat del contingut original del mot, però crec que les paraules, el vocabulari quotidià, van canviant i creixent, incorporant i perdent contingut semàntic i apel·lar als orígens d’un mot de vegades pot ser contraproduent per que trobarem desvirtuada la “concepció” inicial i verdadera del mot a causa del pas del temps. Bé, qui diu desvirtuada podria dir també modificada o adaptada als nostres temps.

    La democràcia és -de facto- el que la gent del carrer pugui respondre a la pregunta: “que creieu que és la democràcia?” i en aquest punt potser si que reconeguem que cal reeducar una mica a la societat o revisar què és lo que s’està ensenyant als joves i quins altres valors -més moderns- desplacen els més clàssics (ells dirien, potser, antics).

    Fins i tot és possible que ja sigui hora de canviar la manera tradicional de elegir els nostres representants i de fer política… però això ja son figues d’un altre paner.

    I bé, de fet jo també reconec que toco aquesta tecla de vegades, la de la provocació, ja sigui apel·lant al ridícul o al sentimentalisme, però no puc evitar de pensar que aquesta gent que esdevé accessible o que reacciona gràcies a la demagògia (en el sentit més popular del mot, també podríem dir-ne: manipulació suau) és gent amb la que no hi podem comptar massa i tornem a arribar a la educació com a qüestió bàsica i essencial; la societat no està educada per mostrar sensibilitat i només la mostra o bé quan s’hi troben implicats personalment o bé quan cal fer-ne gala, i estic oblidant expressament les manifestacions de la societat en contra dels actes de guerra per que trobo que son, per desgràcia, més folklòrics i d’autoalliberament de culpa que no pas efectius. Educació.

    Suposo que és evident que no tinc una visió massa optimista de la societat i els seus valors, soc més aviat escèptic respecte d’ells i no pel que fa a la seva essència, sinó per que s’han convertit en peces de “vestir” que hom treu quan cal anar mudat als llocs i que torna a guardar quan no cal fer-ne us.

    I ja per acabar, pel que fa al meu “apoliticisme”, reconec que tinc certa predilecció per fer d’advocat del diable, de fet és la única manera (profitosa) de posar arguments i conviccions en el camp de batalla i veure quant aguanten, tenir-los tancats a casa no porta enlloc.

    Resulta inevitable sentir “simpaties” per alguna corrent política, però també és molt profitós el saber jugar en totes les bandes.

    Gracies a vos pel temps dedicat en llegir i respondre la meva “intervenció”.

    Salutacions,
    alex

  4. Retroenllaç: El fragment etern « Meditacions des de l’esfera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s