Desaparèixer en un món de xais

Mal senyal espaiar les entrades d’un blog. Alguna cosa passa. M’agradaria per un moment desaparèixer i deixar el ciberespai com un país que vaig visitar un dia i que ja és erm. Els darrers dies han estat molt durs i de vegades resulta difícil compatibilitzar-ho tot. Un cop acabo les diferents tasques diàries, no deixa de resultar una càrrega feixuga retornar a l’espai d’administració del WordPress i escriure unes línies per fer veure que actualitzo cada dia. I més quan no hi ha comentaris (on són aquells que un dia il·luminaren la meva estança?). La meva saturació és màxima i necessito respirar aire fresc offline. Sortir dels bits i confondre’m amb els àtoms i les seves qualitats primàries. Miro els missatges dels meus estudiants i redacto les respostes de manera freda i competent. Em sé comunicar des de l’altra banda perquè l’estudiant no se senti sol. Els animo perquè no ho deixin i els traspasso la meva il·lusió perquè creguin que és valuós el que estan fent. I, al capdavall, després de les hores que porto davant el portàtil, no és massa agradable crear una anotació blògica amb coherència. Afortunats els funcionaris que es connecten des de la feina i no els cal el temps lliure o el de la son per ser presents cada dia en l’adreça dels preferits. No sé què fer. Si me’n vaig ningú no em recordarà i els ocells seguiran cantant. I els bloguers continuaran amb les seves dèries d’immadurs a la recerca del ver i de la llibertat. Però no sé si fugir o quedar-me una estona més, fent nosa als qui entren en el Catapings i ensopeguen amb unes meditacions des d’una esfera perduda a la perifèria de l’univers. Sort que hi ha illetrats que m’animen a continuar i a denunciar l’estupidesa en totes llurs formes, éssers que des del país veí governen el nostre i ens fan creure que són dels nostres. Un món de xais en què ningú no es revolta davant la ignomínia i la humiliació d’uns mitjans de transport públics que no funcionen per culpa dels qui fan càlculs electorals. Guanyar les eleccions és l’única fita. El ciutadà no interessa. Però és que per a l’illetrat major del reialme Catalunya tampoc no interessa, només és lícit agenollar-se davant l’amant de les zetes.