El coratge

El passat dissabte el president Maragall (no accepto a partir d’ara el prefix ex) va anunciar des de l’Hospital de Sant Pau que pateix alzheimer, una malaltia terrible que apareix amb petits oblits i que de mica en mica va minvant la memòria fins que la mateixa identitat personal queda afectada, en una involució cerebral que porta a un estat semblant a la infantesa però que degenera de manera irreversible. Una malaltia en la qual s’ha avançat notablement, però encara no s’ha trobat el remei. Els nous fàrmacs que retarden l’evolució del mal i que allarguen l’esperança de vida de qualitat són indicadors d’aquest progrés, però no n’hi ha prou. El gest de Maragall és d’un gran valor i alhora un missatge d’esperança per als milers de persones que pateixen aquest declivi neuronal. Una constatació d’una persona íntegra i una lliçó d’humanisme: el coratge d’algú que fa públic que lluitarà contra l’alzheimer amb totes les seves forces, en ser conscient que n’és una víctima. Saber això i gosar comunicar-ho al món és un doble mèrit. Des d’aquestes modestes meditacions esferològiques, l’únic que puc fer és agrair-li el gest i animar-lo a continuar endavant, ja que la vida posseeix molts matisos i la seva lluita serà una forma d’endarrerir el curs del que ha de succeir. Una persona estimada molt propera pateix aquesta malaltia, és i serà sempre el meu heroi, i sé a partir d’avui que no estarà sol, que un president del meu país serà el seu ambaixador.

Advertisements

4 thoughts on “El coratge

  1. Estimat amic Enric:

    Amb tota la consideració i respecte que em mereixen el President Maragall i la resta de malalts d’Alzheimer (com el teu pare, crec), he de dir que tant de bò aquest ressò i aquest “prime time” que ha agafat aquest cas particular servís per fer-ho amb d’altres malalties no menys “delicades” i neuronals, però no reconegudes, com per exemple la fibromiàlgia (FM) o el síndrome de la fatica crònica (SFC). De vegades oblidem que darrera d’aquest món tant maco que ens volen pintar n’hi ha un altre de gris, plè d’angúnies, dolor, soletat i oblit. I no som justos.

    Llegeix aquest enllaç, i digue’m, si et plau, què en penses:

    http://filosofiaycafe.wordpress.com/2007/10/23/control-de-plagas/

    Salutacions cordials.

  2. Totalment d’acord, amic Pedra:

    Només ens adonem de la importància de les coses quan ens afecten, quan realment hi estem implicats o quan ens sentim amenaçats. Tens raó: hi ha molts altres mals que no es publiciten mediàticament però que també fan patir a les persones que els sofreixen. El que passa és que l’alzheimer fa perdre la identitat i és terrible pensar que hom pot arribar a ser tan dependent fins al punt de deixar de ser subjecte. Em revolten, però, totes les malalties com a mostra del mal en el món, el que no pot ser destruït mai del tot. Bloch ja tenia raó quan parlava de les utopies mèdiques, les que prediquen la gran salut, i de la gran antiutopia a la qual ens hem d’enfrontar tots: la mort.

    He llegit el post recomanat i de debò que fa pensar. Els éssers humans són la plaga més terrible a què s’ha enfrontat la terra al llarg de la seva història. El canvi climàtic és una de les amenaces que la natura ens ha preparat, la venjança de la physis contra la criatura nòmica, que alhora crea estratègies per autoeliminar-se.

    Gràcies pel comentari, una abraçada.

  3. Retroenllaç: Decidirem « Meditacions des de l’esfera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s