Etèria paraula

74329644.jpgFelicitat, etèria paraula. Segles de filosofia a la recerca de la vida bona i cap resposta convincent. Els uns parlen del plaer basant-se en què els animals persegueixen el plaer i defugen el dolor. Els altres, entrellucant una estranya dimensió espiritual, troben la joia suprema en la contemplació de l’únic, el ver i el bo. Materialistes i espiritualistes lluiten per conquerir la patent de l’eudemonisme i, conscients de la dificultat de l’empresa, mobilitzen al seu favor els prosèlits que els poden ajudar per llur dimensió instintiva o loquacitat en el sermó moral. “La vida són dos dies perquè som immanents”, proclamen els hedonistes, “però hi ha la transcendència”, es queixen els qui defensen els reremons, com si fos senzill justificar allò que s’amaga i no apareix en la limitada existència dels bípedes sense plomes. Però, pot ser que la meva existència sigui tan contingent que es redueixi a una temporada de batecs i acabi amb el banquet dels cucs? No és possible que jo sigui l’única criatura immortal de la vall de llàgrimes? A voltes em sento feble i temo que la salut un dia caurà en el més definitiu dels declivis, però, tot d’una, apareix l’aristòcrata dels valors, que somia amb la gran salut i enyora la vitalitat adolescent. Cada dia més savi, però alhora més eixorc, corbat, decandit. Saber i no poder ser el més fort en el món de les aparences. Un cos que envelleix perquè la natura és inexorable i un esperit que s’eleva vers l’inconegut sense atènyer la suprema bondat. Com perd l’humà sense ideals, en la dejecció de la manca d’utopies! Com revolta el fluir sense aturador! La desesperació és l’embalum dels captaires vitals.